Mes: Desembre de 2025

Donald Trump i el populisme que avença de manera incontrolada, es mouen en la lògica de generar el desordre i el caos. L’amenaça i el bel·licisme són les forma que han pres les relacions internacionals. Ha mort la diplomàcia i l’ús de la força i la brutalitat precedeixen a negociacions on una part i arriba de manera agònica. Malgrat les ínfules nord-americanes, la seva declinació és evident i es maneres actuals no fan sinó evidenciar les seves febleses. La dimensió geopolítica plana en aquest món en crisi i immers en una gran confusió. L’emergència de la Xina, el seu avanç lent però imparable fins a obtenir primer l’hegemonia econòmica i després la militar, és el context que dona sentit a molts conflictes actuals. Els Estats Units se senten desafiats i els seus pals de cec en política internacional, especialment evidents amb l’actual presidència, es poden entendre per la desassossec que provoca la inevitable hegemonia futura del gegant asiàtic. El dinamisme de la seva economia, la creixent influència internacional no només a l’Àsia, sinó també a l’Àfrica o a l’Amèrica Llatina, el seu desenvolupament militar, la seva capacitat financera que la converteix en posseïdora d’una part important del deute nord-americà, la capacitat tecnològica o el disseny de la Nova Ruta de la Seda semblen senyals clares tant de la seva capacitat com de la seva voluntat d’entrar en una nova era. Estan guanyat la batalla de la tecnologia.

La Xina és una potència rival per als Estats Units i Occident, cridada a substituir-los, i és difícil que no sigui així si tenim en compte el paper històric d’Europa al continent asiàtic. No només creix econòmicament, sinó que té un projecte, una civilització a desenvolupar en què es confonen un capitalisme extrem amb formes polítiques autoritàries que, més que amb Marx o Mao, tenen a veure amb una ancestral cultura imperial. Però, a més, la Xina és un producte d’Occident, una conseqüència de la seva necessitat, a partir dels anys vuitanta, d’obtenir recursos i una mà d’obra industrial abundant i barata. Occident va industrialitzar la Xina, va fomentar una revolució industrial accelerada i la va convertir en la fàbrica del món. Només era qüestió de temps que cremés etapes i estigués en disposició de canviar les regles de l’intercanvi en la divisió internacional de la producció. No es va entendre així, però la deslocalització industrial significava l’inici de la fi de l’hegemonia occidental. Creure que la marca, el capital intel·lectual i la xarxa de distribució ens farien immunes va ser un gran error. S’havia passat, en paraules del sociòleg anglès John Urry, d’una primera modernització “pesada”, que requeria la estabilitat proporcionada per un pacte localitzat amb el treball, a una modernització “líquida” en què el capital ja no necessita compromisos territorials ni pactes amb el treball. Esdevingué crucial no ser enlloc.

L’estratègia dels costos baixos era perdedora a mitjà termini. Amb la pandèmia i la manca de capacitat de resposta, el món occidental va entendre, per primera vegada, que havia perdut la partida. Ni tan sols podia fabricar mascaretes o sèrum. El globalisme ens havia fet vulnerables, mentre la Xina comerciava, ajudava i ocupava els territoris perdedors de la globalització. I en aquesta situació, els Estats Units tornen a marcar el camí a una Europa subjugada. Amèrica pretén ampliar el seu horitzó d’hegemonia lluitant contra la Xina, una postura compartida per tot l’arc polític. El futur de Taiwan es presenta, així, com la gran pedra de toc. La Xina ha sabut esperar. El moment de l’ocupació no és lluny i serà altament simbòlic. Els Estats Units, compromesos amb la defensa de la independència de l’illa, podran fer poc més que exhibir la seva frustració.

Tornar a la lògica territorial en l’economia, desfer el camí del globalisme, desmuntar les cadenes de valor globals és una aposta políticament molt rendible, especialment per al nacionalisme identitari que campa a les files republicanes més enllà de Trump, però és un mal negoci per a les grans corporacions. Significa renunciar a una part gens menyspreable dels beneficis i, a més, perdre una part important del mercat mundial. La Xina té un gran mercat interior que pot abastir amb els seus propis recursos. La pandèmia va fer valorar la possibilitat de reindustrialització occidental, i alguna cosa s’ha fet, encara que no de manera substancial. En allò fonamental, se segueix produint a l’Àsia, i la vulnerabilitat occidental es manté. Sembla evident, tant en termes demogràfics com de dinamisme i capacitat d’innovació, que Europa —com bona part d’Occident— està en decadència i que, potser, l’Estat del benestar va ser possible en unes coordenades històriques que ara ja no es donen. Aquest concepte responia a l’època de la Guerra Freda i potser ha constituït més que un projecte una anomalia històrica. El capitalisme s’imposa amb els “valors asiàtics”. El “segle dels Estats Units” sembla pràcticament acabat i substituït per la potència genuïnament autoritària i capitalista que és la Xina. Tal com planteja Žižek (2016), s’albira una nova Edat Fosca, en què esclaten passions ètniques i religioses i els valors de la Il·lustració retrocedeixen.

El govern de Pedro Sánchez s’encamina cap a un final agònic. Que s’hagi arribat a aquesta situació té causes diverses que han debilitat aquest govern de coalició progressista fins a l’extenuació. Encara que es tinguin raons sobrades per justificar la continuïtat, aprofundir en les seves polítiques, el relat d’asfíxia, d’escac i mat en poques jugades ja s’ha imposat en els mitjans de comunicació i en l’imaginari de gran part de la societat espanyola. Aquestes festes, serà el gran tema de conversa del “cunyadisme” en els àpats familiars. La destrucció d’aquest govern tot identificant el seu president amb tota mena de mals ha estat una estratègia guanyadora per part de les dretes extremes i les altres. Gran part de què es diu, té poc a veure amb la realitat, la judicatura li ha aixecat tota mena de casos ficticis, forçats, en l’entorn familiar o amb relació al Fiscal General, però les mentides repetides prou vegades, com va teoritzar Joseph Goebbels, s’acaben per convertir en veritat. Difícil de remuntar o contraatacar quan el populisme reaccionari està tan ben organitzant amb multitud de mitjans de comunicació i la judicatura i quan la dinàmica política internacional està de la seva part.

Tot això, encara que de manera dificultosa, es podia explicar, contrarestar i fer-se fort amb l’electorat progressista. La cosa fa aigües quan apareixen casos interns i flagrants de polítics companys de viatge inicial del president, afectats per corrupció. Això destrueix tota capacitat de resistència. El quartet Santos Cerdán, Ábalos, Leire Díaz i Koldo, és un cop a la línia de flotació política del govern i el president actual. Encara que es demostri que són només actes delictius individuals i no tinguin a veure amb el finançament del partit, no deixen de ser els fidels escuders d’un Sánchez que el 2017 es va llençar a la carretera per guanyar el congrés del PSOE. Massa pròxims perquè la gent cregui que no havia detectat res en el seu comportament i nivell de vida. Hi hagi el que hi hagi, segur que jutges i mitjans i hauran per induir a pensar que és una corrupció organitzada i grupal entorn del primer secretari del partit. De manera paral·lela, a Europa no s’entén la debilitat del president tot considerant la situació econòmica d’Espanya.

El pacte de govern ja de manera inicial es va fer amb fòrceps i no és gens segur que fos la millor estratègia en lloc de repetir eleccions. Posar-se en mans de Puigdemont i de Junts era una molt mala idea que ha acabat per resultar letal. Han mantingut un discurs i una estratègia constant de desqualificació i desgast, malgrat el cost polític del govern pels indults i l’amnistia cap a l’independentisme. Lògicament, la dreta rància ha utilitzat tot això per vendre una quimèrica ruptura d’Espanya i d’estar en mans de terroristes bascos i catalans. Malgrat els equilibris que s’han fet i les impossibilitats programàtiques per dependre d’una majoria parlamentària que no era tal, les consecucions polítiques dels dos darrers anys i mig han estat enormes: les millors dades macroeconòmiques de la Unió Europea, augment del 40% del salari mínim, polítiques socials i mediambientals, política exterior… Ha quedat pendent actuar i que es veiessin els efectes en el dificilíssim tema de l’habitatge, una reforma fiscal que posés fre a la creixent desigualtat, que l’economia deixés de dependre tant del sector turístic o que s’optés per una forma declaradament federalista en l’articulació de l’Estat. Amb la correlació i debilitat actual, res d’això és ja possible d’entomar.

En una democràcia plena, tot plegat no seria un drama. Es convoquen eleccions i que guanyi qui tingui més suport. El problema és que la possibilitat d’una alternança que passi per una coalició PP-Vox fa realment por, per les polítiques de regressió que impulsaran com es veu a les comunitats autònomes que governen, tot convertint el tema migratori en un immens i fals problema i discursos d’odi inclosos. No és menor, pensar en els efectes de debilitament que això tindrà en una ja molt feble Unió Europea, habitada bàsicament per euroescèptics i dretes disposades a dinamitar-la. En el context polític actual, mantenir l’esquerra al govern d’Espanya resulta crucial. Difícil d’assolir, malgrat el caràcter de supervivent a tot de Pedro Sánchez, quan amb les condicions en què s’arribarà a les eleccions seran nefastes.

Europa és un terme geogràfic, però, sobretot, és un concepte, una idea, un plantejament social i cultural de referència. A Europa neix i s’imposa la raó il·lustrada com també la idea de progrés de la humanitat. Veuen la llum les nocions de col·lectivitat, de societat, de la funció integradora i cohesionadora de les administracions públiques, els drets humans universals i sobre el paper fonamental que té la concepció social i econòmica de l’estat del benestar. Lògicament, Europa també ha significat en altres èpoques opressió en forma de colonialisme i la insana tendència a resoldre les divergències internes amb dues grans guerres mundials que varen deixar un balanç de seixanta milions de morts. Tenim també la immensa taca del totalitarisme dels anys trenta i la perversió extrema i injustificable de l’Holocaust. Europa ha estat capaç de construir un sentit d’identitat col·lectiu per sobre dels nacionalismes i cultures nacionals. Unitat i diversitat. Una identitat basada en uns valors democràtics de tolerància, llibertat i de respecte a les minories. Una col·lectivitat unida per una cultura amb molts trets compartits que es construeix a mitjan segle XIX i que va des de la literatura russa, l’òpera italiana, la filosofia alemanya, la capitalitat de París a l’enorme força d’allò que se n’ha denominat la Mitteleuropa. Al segle XX, Europa erigeix, després d’una gran guerra devastadora, un projecte de societat que comparteixen les dues grans opcions polítiques que s’alternen en els governs com són la socialdemocràcia i la democràcia cristiana. L’Estat de benestar és, probablement, un dels esglaons civilitzatoris més grans que ha assolit la història de la humanitat. Resulta d’una voluntat i desig d’entesa i cooperació per limitar les desigualtats a les quals aboca el capitalisme si no hi ha polítiques equilibradores i compensadores. La idea que o bé el benestar és per a tothom o, moralment, no és possible per a ningú.

D’aquesta idea se’n va derivar, en diverses etapes, la configuració de la Unió Europea, la creació de vincles forts en el terreny econòmic i polític entre països diferents i cultures diverses, per tal d’evitar nous conflictes bèl·lics i, també, defensar un model econòmic, polític i social propi, que fos reconegut i mirall més enllà de la pugna entre els dos grans blocs confrontats, entre l’URSS i els Estats Units. Tot i que la Unió Europea, estava alineada amb la noció de “països occidentals” que lideraven els americans, en realitat representaven una forma força diferent d’entendre el capitalisme, menys individualista, més social i amb predomini de formes i una cultura més exigent. El neoliberalisme individualista de finals de segle vint i de començaments d’aquest va fer trontollar, especialment en alguns països un model integrador que havia estat d’èxit. És, però, l’avenç dels ideals reaccionaris, populista i alineats a l’extrema dreta dels darrers anys que està posant en qüestió molt seriosament no només la institució europea sinó també els valors sobre els quals la noció d’Europa es va construir. Una crisi interna per culpa del triomf de polítiques euroescèptiques en alguns països, especialment de l’Est, la Gran Bretanya del Brexit i l’augment i possibilitats de l’extrema dreta gairebé arreu. Donald Trump i els Estats Units han declarat públicament la guerra a Europa i coincideixen en aquesta pretensió amb la Rússia de Vladímir Putin. D’esperit i de facto donen suport l’extrema dreta als països que falten de caure de cara a posar fi a un model que els deixa en evidència. S’han perdut les formes i les amenaces, com expressen alguns memoràndums publicats, són molt explícites i concretes. Hi ha dues peces fonamentals sobre les quals s’aguanta actualment el que queda de la idea d’Europa: Pedro Sánchez i Emmanuel Macron. Espanya i França són els dos únics països que continuen defensant la UE com a concepte irrenunciable, defensen el model social europeu, els valors democràtics plens i no es deixen acovardir pels envits americans o russos, com tampoc d’Israel. Alemanya és, avui en dia, una potència en declinació i plena de dubtes. La recent visita del canceller alemany a Israel n’és una bona prova.

Com han expressat de manera clara Enrico Letta o Josep Borrell, ha arribat l’hora d’una declaració d’independència de la Unió Europea amb relació als Estats Units. Ja no s’hi pot comptar i la seva deriva serà encara més pronunciada. Això significa que cal disposar d’un sistema propi de defensa i seguretat, no depenent ni tecnològica ni en armament, però també d’un desacoblament de les economies i les finances, amb èmfasi especial a les tecnologies digitals i de la intel·ligència artificial. Però, especialment, de reivindicar i fer-nos forts en els valors i el model de societat que ens ha identificat i que val tant la pena, tot construint un federalisme realista que combini bé unitat d’acció i diversitat cultural.

El sector carni i molt especialment el del porcí és fràgil. Un gran negoci en els cicles expansius basat en un sector ramader que resulta crucial en algunes comarques catalanes, però rodejat d’incerteses, volatilitat i moltes externalitats negatives. Els riscos sanitaris també són grans, cosa que condiciona preus i caigudes sobtades de les exportacions quan els països tercers es protegeixen. La indústria que se’n deriva, en forma d’escorxadors, sales de desfer i processaments diversos és la que crea ocupació. Indústries intensives amb mà d’obra que requereixen salaris i condicions molt precàries. Àmbit pels llestos que creen cooperatives de treballadors per evitar que les empreses tinguin una responsabilitat fixada sobre els ocupats i tothom sembli treballador temporal del qual desfer-se al menor contratemps. De manera paral·lela, bona part de les indústries són una estructura patrimonialment buida: molta facturació, escassa estructura i poc sanejades. Així, quan van mal dades, s’obvia qualsevol responsabilitat es va a la fallida i es torna a començar amb un altre societat. El regne de la despreocupació en el que, lògicament, els perdedors acostumen a ser els perdedors habituals, gent a més molt vulnerable i amb poca capacitat per fer-se valdre.

Tota la cadena del porcí genera moltes externalitats que si no es resolen la fan escassament sostenible, amb poca aportació de valor, el qual es concentra només en els beneficis percebuts pels promotors al final del procés. Les comarques amb forta concentració ramadera saben del greu problema dels purins, els nitrats i la contaminació dels aqüífers a més d’unes pudors que tampoc aporten res de bo al territori. Es digui el que es digui, es continua sobreabocant als camps de conreu que justifiquen disposar d’una determinada cabana porcina. Les solucions tecnològiques que haurien de resoldre el problema, llargament anunciades, en realitat ni són tals i tampoc s’han imposat.  El purí continua essent un residu, que no un abonament, que s’enterra en detriment mediambiental i ecològic, convertit no en un cost productiu sinó en un problema de tots. L’èxit econòmic dels escorxadors i de les sales d’especejament es basa a mantenir un cost de la mà d’obra anormalment baix. Per això es recorre a la immigració, amb baixos salaris, dures condicions laborals i capacitat de fer acordió amb el nombre d’ocupats segons la situació del mercat. Aquí no s’internalitzen els costos socials de tot plegat, les situacions de pobresa que es genera, l’escassa estabilitat dels llocs de treball…

I ara torna la pesta porcina en la seva pitjor versió, l’anomenada africana, que tot i no haver afectat de moment cap granja, ja ha impactat fortament el mercat, tancant-se destinacions importants com la de la Xina, amb la reacció immediata en forma de centenars d’acomiadaments que, en poques setmanes, seran milers i acceleraran la crisi en tot el sector. Que el portador de l’epidèmia sigui un entrepà amb embotit contaminat i que empastifi tota la immensa cabana de senglars de Collserola, si no fos tan tràgic, gairebé seria poètic. Uns animals aquests convertits en consumidors d’escombraries de l’entorn urbà i que es reprodueixen, fruit dels encreuaments amb porcs de granja, en una autèntica plaga incontrolada. Les preocupacions sanitàries resulten justificades, si la pesta salta al sistema estabulat pot resultar econòmica i socialment brutal. La cabana porcina de Catalunya és equivalent a la de població -vuit milions d’animals- i la indústria que se’n deriva més important encara, ja que ens hem convertit en l’escorxador de mitja Europa. Quan hi ha una crisi, com aquesta que ha començat, es veuen les costures i les incongruències del sector i l’activitat, les febleses i els elements d’insostenibilitat. Caldria corregir-ho, però no es farà. Quan es torni al cicle expansiu i es recuperin les vendes i els preus es continuarà com sempre s’ha fet, practicant la fugida endavant. Qui haurà pagat el preu real de la crisi serà la baula més feble, els treballadors. Es continuarà dient que el sector agroalimentari ha d’apostar per la innovació, per arribar directament al consumidor final i incorporar més valor en la cadena. Algunes empreses ho han fet i molt bé. La majoria, però, són capses buides que l’única cosa que fan és comercialitzar o bé activitats intensives de mà d’obra basades en una flexibilitat extrema. Quan hi ha pèrdues, se socialitzen.

La Cimera sobre el clima celebrada a la ciutat brasilera de Belém -el COP30- ha acabat amb un fracàs. La declaració final ni tan sols esmenta la necessitat d’abandonar els combustibles fòssils, ni fixa cap objectiu en aquest sentit. La dinàmica política global, el predomini del negacionisme mediambiental ha provocat una reculada enorme. Això, malgrat que el la consciència sobre els temes mediambientals ha augmentat molt. L’escalfament global, del qual ja se’n noten els efectes de manera força evident, és generalment conegut i font de preocupació d’una bona part de la societat. La necessitat de passar a les energies renovables sembla també força assumida i ja forma part de la nostra elecció a l’hora de comprar vehicles o decidir com escalfem la nostra llar. La publicitat sol contemplar ja els valors associats a la sostenibilitat a l’hora de condicionar les nostres opcions de compra, mentre els joves estudien els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) als centres educatius. Fins i tot algunes de les majors fortunes del món, com és el cas de Bill Gates, inverteixen una gran quantitat de recursos en tecnologies innovadores i sofisticades que contribueixin a reparar almenys una part del mal infringit al planeta. L’augment de les temperatures és avui dia un dada molt a tenir en compte. Qualsevol estratègia de futur ha de considerar-ho. Es reacciona tard i de manera feble davant un problema que és global i que només pot tenir solucions globals. La governança mundial es mostra ineficaç, però també la convicció respecte a la urgència amb què ha de ser abordat. Occident és especialment responsable d’haver creat una antroposfera impossible, però l’augment de les temperatures actua com una força de desestabilització greu als països pobres i, especialment, a Àfrica. Fer les coses bé ja no és suficient.

Ha costat molt arribar a assumir que estàvem en una deriva destructiva a detenir; han estat necessàries moltes evidències perquè el tema dels límits mediambientals del planeta es considerés com un dada objectiva i no com una utopia. Quan els rics i poderosos també semblen estar preocupats, la política global sembla tornar-se regressiva. El problema de fons, és que la nostra societat i la nostra economia s’han sustentat durant l’època industrial sobre el mite que la tecnologia ens permetria progressivament dominar la natura i posar-la al nostre servei. El creixement econòmic continu, ha estat la filosofia que ha mobilitzat tant esquerres com dretes des de la revolució industrial. La superioritat que es creia indiscutible de la condició humana no ens feia plantejar la possibilitat d’interactuar i conviure harmònicament amb la natura, sinó de sotmetre-la i dominar-la com si les seves possibilitats i capacitat de regeneració fossin infinites. Les externalitats de les nostres activitats econòmiques, mediambientals i d’altres tipus no han començat a comptabilitzar-se fins fa relativament poc temps. El nostre sistema econòmic i productiu, en nom d’arribar a la suficiència productiva, s’ha basat en tecnologies sobre les quals no controlàvem la totalitat, de vegades ni tan sols una petita part dels seus efectes. Per al funcionament del sistema, per no caure en la sobreproducció, s’ha estimulat el consum a nivells irracionals, convertint el malbaratament en la cultura i en els hàbits dominants. Hem construït una societat en què es viu sobre una quantitat ingent de residus, incapaços ja de fagocitar-los, pel nostre consum desmesurat induït i el desig de posseir la versió més o menys nova de les coses. No és només un problema d’actitud i cultura personal: el malbaratament i la generació de residus és la base sobre la qual es sosté el sistema econòmic i social.

Pretendre la sostenibilitat mediambiental, però també econòmica i social, resulta absolutament descabellat si volem mantenir un sistema econòmic fonamentat en el creixement continuat, que associem al progrés i desenvolupament desitjables amb l’augment permanent del PIB. Som addictes al creixement i això resulta del tot incompatible amb respectar els límits mediambientals o bé amb fer possible un grau de benestar raonable per al conjunt de la població. Per passar de l’economia del malbaratament a una economia circular, és necessari imaginar una prosperitat sense creixement, una societat “d’abundància frugal”. Una economia intensament productiva requereix que fem del consum el nostre estil de vida. Tal com ha plantejat de manera concloent el teòric del decreixement Serge Latouche, pensar que aconseguirem establir una compatibilitat entre el sistema industrial productivista i els equilibris naturals recolzant-nos només en les innovacions tecnològiques o recorrent a senzills correctius en les inversions, sense esforç, sense dolor i, a més, enriquint-nos, és un mite. No és incorporant tecnologia i bones intencions a un model obsolet com redreçarem les coses. Es tractaria de situar-nos en un nou paradigma, de pensar diferent.