A les darreres dècades, dominades culturalment pels postulats postmoderns, a més de la crisi dels valors democràtics i la influència nefasta de la tecnologia digital se’n desprèn un cert relativisme moral. Aquesta falta de conviccions i d’idees sòlides acostuma a derivar cap el nihilisme, en un no creure en res més enllà d’un mateix i la pretensió de consumir i d’acumular riquesa. Una posició que, intel·lectualment, pot resultar atractiva, còmode i apreciada estèticament, però que té poc sentit pràctic i que aboleix qualsevol noció de societat i de progrés de la humanitat. Quan va començar a desaparèixer la por a Déu i la religió va deixar de ser qui fixava els codis i els límits morals, va emergir en la filosofia una preocupació per assolir valors morals laics que permetessin mantenir un cert ordre social. A la Il·lustració, el sector anomenat “radical” va començar a imaginar un món sense Déu, com fou el cas de Diderot o del baró d’Holbach. Certs contemporanis van considerar que això posava en risc la mateixa noció de societat. Alguns, com Voltaire, tot i ser anticlericals, no es declaraven ateus sinó deistes, i veien en la negació del creacionisme i de l’existència d’un poder sobrenatural el principi del caos. Com va escriure el novel·lista rus Fiódor Dostoievski: “Si Déu no existeix, tot està permès”. Durant la Il·lustració, va ser Kant qui es va esforçar a plantejar una ètica sense creença ni temor religiós en formular el concepte d’imperatiu categòric. Es tractava de projectar sobre els altres la mateixa noció de bé que volíem tenir com a dret per a nosaltres mateixos.
El relativisme moral es connecta amb el postmodernisme a partir d’un filòsof de referència com Nietzsche, qui, en negar l’existència de Déu, va considerar que no hi havia cap llei moral. No hi ha distinció entre el bé i el mal. El relativisme cultural, el respecte a l’alteritat de valors i pràctiques, indueix a acceptar comportaments que en la Modernitat eren condemnables. Els antropòlegs culturals expliquen conductes “primitives” difícilment acceptables, però que, segons el codi moral postmodern, no s’havien de jutjar, ja fos la submissió de les dones, el sacrifici de criatures o les pràctiques de tortura. Com que les cultures no són comparables, la nostra visió crítica queda desautoritzada en nom de “l’imperialisme cultural”. Així, les declaracions universals dels drets humans, que han estat una forma pràctica i comprensible de fixar uns “drets globals”, han estat rebutjades i considerades elements d’imperialisme occidental per part de l’anomenada “teoria crítica” fins als nostres dies. Es consideren totalitzadores, imperialistes i poc respectuoses. No és estrany que els pensadors francesos simpatitzessin amb la revolució dels aiatol·làs a l’Iran el 1979 i que Michel Foucault visités el país i escrivís textos elogiosos al respecte. De la mateixa manera, els símbols culturals islàmics que també representen opressió no són criticats per aquells que militen dins el marc mental establert pels filòsofs francesos.
El nihilisme que impregna el pensament dels filòsofs francesos ha tingut un llarg recorregut fins als nostres dies i ha servit de base per a estratègies i relats polítics que operen en l’àmbit de la destrucció de qualsevol certesa, però també de qualsevol codi ètic i moral. Especialment Jacques Derrida ha inspirat els principals “enginyers del caos” de la política actual, com l’americà Steve Bannon, el britànic Dominic Cummings o el rus Vladislav Surkov. Es tracta de transmetre emocions que reforcin certes tendències i prejudicis, encara que aquests no es basin en la realitat. S’ha comprovat a les xarxes socials que és fàcil influir en les persones mitjançant falsedats que reforcin els seus estereotips negatius, mentre que convèncer amb la raó resulta molt més complex. Ja ho deia i ho practicava Joseph Goebbels a l’Alemanya nazi: una notícia falsa requereix moltes proves perquè algú reconegui el seu error.
Josep Burgaya 