ESCÀS SENTIT DE COL·LECTIVITAT
Arreu es produeix un fenomen que sembla imparable. La dreta més extrema i desacomplexada s’imposa políticament, i ho fa comptant amb el suport dels sectors socials més exclosos que, abans, se sentien representats pels partits progressistes i d’esquerres. L’Amèrica de Trump, la Itàlia de Meloni, l’Hongria d’Orbán o l’Argentina de Milei en són bons exemples i no els darrers: els que malvivien gràcies a ajuts socials de contenció, acaben votant a qui afirma que, el primer que farà, és eliminar-los. Una mostra que amplis sectors socials, els més necessitats, s’han desacoblat dels sindicats i partits que els representaven. Uns utilitzen molt les estratègies populistes, però, els altres algunes coses no deuen haver fet del tot bé.
Les dinàmiques polítiques i socials de les darreres dècades evidencien com a Occident, els sectors populars cada vegada se senten menys representats per les opcions progressistes, ja que bona part d’aquests han abandonat la pretensió en aconseguir un major anivellament econòmic entre els grups socials, optant per la defensa de preocupacions particulars a partir de l’establiment d’identitats fracturades i establertes a partir de qüestions culturals. Resulta significatiu que l’esquerra no tingui, en general, plantejaments amb relació al combat contra la desigualtat i sobre el futur del treball. Si hi ha un tema crucial avui i cap al futur, és la pèrdua de llocs de treball, la impossibilitat de treball per a tothom i de gran part del que quedi tingui uns mínims de dignitat. La significació de la feina té molta més incidència que amb el salari i el repartiment de rendes. Condemnem gran part de la població no només a viure subvencionada sinó mancant una cultura i una dignitat i orgull lligades a la feina.
L’esquerra, en el moment que cal desenvolupar una estratègia política renovada, dedica les seves energies en drames simbòlics sobre la identitat. S’oblida de la política institucional, la que pot transformar, per dedicar-se a crear moviments fragmentaris. Hauria de prioritzar la ciutadania sobre la identitat personal o de grup. Un dels errors fonamentals és presentar la política com un enfrontament de suma zero, el del Poble contra el Poder. En plantejar, també, els assumptes com a temes de dret inviolable, no es deixa espai per a la negociació, cosa clau en la política. Legalisme progressista davant de l’assumpció de les preocupacions populars per part de conservadors i reaccionaris. El malestar dels desposseïts es canalitza contra el progressisme, en lloc de contra corporacions o els bancs.
El problema no rau en la defensa i el reconeixement de les identitats, sinó en la prelatura dels objectius. Desapareix, malgrat els intents de la interseccionalitat, un relat comú que aglutini els diferents àmbits de defensa de les llibertats, amb un projecte col·lectiu i compartit, polític, d’emancipació material i social. El problema de l’esquerra identitària és que no proposa una nova cultura política, sinó que incorpora l’egoisme de l’individualisme liberal. Allò woke és perfectament compatible amb els ideals liberals i neoliberals en tant que no es posa en qüestió la desigualtat social ni els mecanismes d’apropiació de rendes. Acabar amb una noció de ciutadania comuna, d’aspiracions col·lectives, fragmenta i debilita la capacitat política transformadora.
Fragmentar identitats fins a la ridiculesa està acabant amb la cultura d’esquerres i fa robust el liberalisme a través de l’arma de xoc que és el postfeixisme. L’esquerra ha obviat una cosa fonamental que, històricament, l’ha fet forta: ser d’esquerra era una identitat. Una identitat forta amb un projecte comú per superar la desigualtat estructural, l’exclusió i possibilitar una vida digna. A la dreta ja li convenen aquests rols establerts, ja que no es posa en qüestió el predomini dels privilegiats. Quan es reitera el tema de la diversitat, s’està validant la desigualtat que crea l’economia de mercat. Es renuncia a establir el principi d’igualtat. Es compartimenta la vida pública en col·lectius encapsulats en la seva identitat cultural. No hi ha compromís universalista, ni tan sols noció de ciutadania.
El llenguatge és molt eloqüent. Les polítiques progressistes ja no apel·len al que és col·lectiu o al paper de la intervenció o de la despesa pública. Se centren en el concepte de “drets”. Així, la població, bàsicament seria dipositària de drets, cosa que té un cert biaix cap a la prelatura de l’individual. L’esquerra es presenta com qui garanteix, expandeix i, fins i tot, crea drets nous. Ha desaparegut qualsevol noció de solidaritat, de benestar compartit, de reciprocitat, de limitacions a les capacitats de satisfer desitjos o a la necessitat d’acceptar determinats sacrificis a favor de la sostenibilitat mediambiental.
Josep Burgaya 