El capitalisme ha demostrat ser un sistema de recreació i reinvenció permanent. En la seva versió digital actual, es reprodueix i resulta imparable. Les seves formes de desenvolupament sempre han comportat crisis i conflictes, sovint tan salvatges com necessaris per simplificar les formes de competència i consolidar la posició dels vencedors. Els processos de “destrucció creadora” acostumen a generar nous triomfadors, així com un reguitzell de derrotats. No és una ideologia específica, no té grans defensors. Sembla generalment assumit que, en el sistema de mercat, la innovació tecnològica és l’element dinàmic que indueix a una millora contínua de la productivitat i del nivell general de riquesa. La incorporació de nova tecnologia es considera inherent al progrés i, gairebé ningú, es planteja que pugui ser quelcom esbiaixat, i encara menys dirigit i en directa dependència de la voluntat d’una societat. Predomina l’acceptació acrítica del que és nou i els seus efectes perversos són considerats com el preu a pagar per tant d’avenç, com si la modernització portés inevitablement associats efectes col·laterals que cal acceptar. La tecnologia és determinista i s’ha d’acceptar amb totes les seves conseqüències. La capacitat per descartar qualsevol indici de reflexió sobre els canvis profunds, alguns molt poc desitjables, que estem vivint és immensa. Estem en una societat de l’acceptació, justament adormida per una distracció comunicativa que ens indueix a actuar com a éssers conformats. Ja no hi ha espai per al pensament i l’acció crítica.
Un dels aspectes que ha convertit el capitalisme en un sistema imbatible és la seva capacitat per evidenciar de manera reiterada que no té alternativa possible. Sembla no haver-hi horitzó més enllà de treballar, produir i consumir. La resignació es presenta com l’actitud inevitable. La depredació industrial del segle XX, on hem multiplicat la producció per cinquanta, ha consumit més energia que en tota la història de la humanitat. Hem quadruplicat la població i fet el pas cap a un globalisme en les darreres dècades que hauria de significar, segons els seus doctrinaris, una generalització de la riquesa i del benestar. Pura ficció. En el moment actual, se’ns indueix a una dependència tecnològica que ens sobreinforma, ens distreu, i que sobretot ens dirigeix, anul·lant qualsevol possibilitat de plantejament o consideració col·laborativa.
El capitalisme sobreviu perquè esquiva els seus obstacles escapant cap al futur. De fet, no existeix una noció tancada del concepte de “capitalisme” més enllà de la propietat privada, del lliure mercat i dels seus efectes en forma d’estímul a la generació de riquesa i a la creació de desigualtat. Com ha fet notar Slavoj Zizek, “no existeix un punt de vista mundial capitalista, ni una civilització capitalista” pròpiament dita. Justament la globalització econòmica ens ha mostrat que el capitalisme pot acomodar-se a totes les civilitzacions, religions i sistemes polítics. L’exemple de la Xina de combinar un sistema comunista amb la versió més extrema de l’economia de mercat a partir del “un país, dos sistemes” que va consagrar Deng Xiaoping, és força eloqüent sobre la seva versatilitat. La seva dimensió és ja absoluta. La tradicional divisió entre els pobres i els relativament rics s’està transformant en un abisme creixent.
Tot i que alguns auguren amb les tecnologies exponencials la fi del capitalisme, en realitat allò que tenim al davant és la crisi de la noció capitalista de la socialdemocràcia, basada en el treball i en mecanismes fiscals i salarials de redistribució. La liquidació de qualsevol vestigi de regulació laboral ens porta a una realitat escindida entre posseïdors i desposseïts. La incapacitat dels governs per gravar els beneficis dels gegants tecnològics el deixa neutralitzat per desenvolupar qualsevol mena d’agenda social moderadora. Justament seran les grans plataformes les que assumeixin progressivament, en nom de la major eficiència privada i de la possessió del coneixement, els grans serveis essencials i molt especialment el de la salut, o el de la ciberseguretat. Poder quasi absolut que anirà de la mà d’actituds de “blanqueig empàtic”, amb pràctiques de capitalisme compassiu fent una certa apropiació de les crisis humanitàries com a quelcom que requereix solucions privades. L’Estat ja no hi és, ni se l’espera. La filantropia, és poc més que una forma d’especulació a més d’una estratègia de màrqueting.
Josep Burgaya 