El genocidi que practica Israel a Palestina, a diferència d’altres que s’han practicat al llarg de la història, té la particularitat que és retransmès en directe i compta, a més, amb l’arrogància pública dels botxins sobre el que fan i pensen fer, amb un supremacisme i la negació del caràcter humà de les víctimes que resulta difícil de digerir. Les imatges que ens arriben resulten insuportables. El patiment i humiliació de la gent de Gaza resulten insuportables per qualsevol persona digna d’aquest nom. Milers i milers de persones han mort o estan greument ferides pels bombardejos indiscriminats, la perversió dels franctiradors que juguen a matar els que fan cua per obtenir alguna cosa semblant a aliments, l’ensorrament programat dels edificis, la destrucció programada dels hospitals o bé la inanició per fam. Tot un catàleg pervers de formes d’aniquilar un poble que ha tingut la mala sort històrica de viure en un territori que el sionisme creu que és seu en tant que poble elegit per Déu. Que un estat teocràtic com Israel sigui posat com a exemple de democràcia a l’Orient Mitjà resulta surrealista. El món no pot acceptar aquesta barbaritat que s’està cometent, acceptar-ho ens en fa corresponsables.
Fer les coses d’amagat no les fa més dignes, però exhibir les atrocitats de manera oberta i menystenir les víctimes tot anunciant el que els espera als que queden no té nom en l’escala de la maldat humana. Ho supera tot. Les xifres oficials parlen de més de 60.000 morts, però la relatora de les Nacions Unides o bé algun exgeneral israelià parlen de multiplicar ja per deu aquesta xifra. Estem davant una “solució final” en la que s’anuncia que es faran desaparèixer dos milions de persones. Un ministre israelià es vantava aquesta setmana que s’estan repartint amb els Estats Units el negoci immobiliari que desenvoluparan una vegada Gaza només siguin runes i no hi quedi un sol palestí. La idea de Trump de fer-hi un ressort de luxe davant del Mediterrani, i que semblava una boutade, s’ha demostrat un projecte en tota regla. Aniquilació, guerra i negoci van de bracet. Tot això, lògicament no es pot justificar per l’existència de Hamàs i el seu assalt del 7 d’octubre de 2023. Hamàs és un producte de l’estratègia d’aniquilació del poble palestí que practica Israel que ja fa uns anys en va promoure la creació per tal de debilitar el moviment més aviat pacífic i laic d’e la OLP. El sionisme extrem que domina la política israeliana creu que en el món actual dominat per les idees d’extrema dreta, tenir barra lliure per acabar amb el “problema” palestí de la manera més bestial i explícita possible.
El concepte “dret internacional” ha quedat fulminat els darrers mesos. L’exèrcit d’Israel ha bombardejat cinc països diferents, ha matat dirigents i governants d’altres nacions, tot en nom de la seva seguretat. Les institucions internacionals que ho condemnen, ho fan amb la boca petita en el millor dels casos, quan no miren cap a una altra banda. Un silenci eixordador. A la Unió Europea, només Espanya ha aixecat la veu i ha pres mesures polítiques i econòmiques. Alemanya amb tota la mala consciència històrica que acumula, continua essent el proveïdor més gran d’armes de l’exèrcit israelià, després dels Estats Units. Les mobilitzacions en pro de Palestina i l’ús reivindicatiu dels seus símbols són reprimides a molts països europeus. El discurs polític d’extrema dreta que predomina a bona part d’Europa ha fet seva la defensa d’Israel, faci el que faci tot acusant la ciutadania que posa el dit a la nafra del que està passant, de practicar l’antisemitisme. Gairebé tota la dreta europea, espanyola o catalana ja és extrema i utilitza un llenguatge d’una brutalitat extrema. Quan es nega i fins i tot com acaba de fer José María Aznar de justificar una aniquilació genocida, quin marge per a la dignitat ens queda? El que està passant i passarà marcarà el nostre futur de manera brutal. En el camí, tal com va afirmar un antic ministre israelià, Israel ha malbaratat el seu dret a existir com a Estat. El que havia de ser un espai de llibertat i referència per la diàspora dels jueus, s’ha convertit en una condemna.
Josep Burgaya 