Identitat i diversitat

La celebració de la “festa nacional” resulta un bon moment per reflexionar sobre el concepte de la identitat, terme aquest que s’expressa y reforça en tot discurs nacionalista. Quan la identitat ens proporciona valors compartits i elements de referència fa una funció molt positiva, serveix per ubicar-nos en el món i comprovar que hi ha altres persones que comparteixen algunes de les nostres referències. Perquè la funció sigui positiva, cal acceptar que allò que ens identifica canvia al llarg de la nostra vida i que els matisos i sentits d’identitat o pertinnça, en realitat, són tants com persones hi ha al món. La identitat no pot ser alguna cosa que se’ns imposa o bé que ens ve determinada  i, en canvio, és allò que elegim lliurement. Ningú forma part d’una col·lectivitat amb la que no s’identifica ni en vol ser partícip. Massa sovint, la identitat es converteix en una trinxera on el fonamental és mantenir els límits del propi grup atacant i penalitzant el dissident, conformada per símbols i valors que algú ha decidit que són els que compten, no deixant lloc a la diferència, els sentits d’adscripció diversos tot fent estigma del dissonant. La comunitat de creients exclou i llança anatemes contra tot allò que no coincideix amb el corrent principal. Certament que aquest caràcter grupal cohesiona i proporciona seguretats. Però, en realitat, el desplegament contemporani del que és identitari no és més que un conjunt de mites o ficcions que estableixen un relat subjugador. 

Més enllà de l’adscripció a unes identitats ficcionals, aquestes funcionen com a “etiquetes” que serveixen per ubicar i classificar els altres i a nosaltres mateixos. Són funcionals per a la descripció, però al mateix temps el seu significat condiciona el comportament i els valors de la “militància”, així com la manera en què definim els altres. També influeix en la nostra marca personal i en com som percebuts per l’entorn. És tant un estereotip, una simplificació, una falsificació o fins i tot com una eina per a la injúria. Tot això té un component irreal, excessivament simplificador, però també compleix una funció pràctica. No cal donar explicacions contínuament sobre els nostres valors i característiques; estem ubicats, per bé o per mal. Encara que històricament les principals vies de conformació d’identitats han estat el país, el credo religiós, la cultura i la classe social, la veritat és que, precisament pel seu caràcter de refugi, s’han potenciat altres dimensions com el gènere, l’orientació sexual, la professió i l’estil de vida. Algunes adscripcions, per la seva predominança, no poden victimitzar-se. Altres, en canvi, estan marginades, marcades i es converteixen en un espai de resistència, especialment quan són incipients i no estan plenament reconegudes o materialitzades. Tenen una gran funció d’afirmació davant un entorn considerat hostil i enemic. L’esquerra ha abandonat el credo marxista que sostenia que l’única identitat era la de classe, mentre que la dreta continua aferrada a la identitat nacional i, en menor mesura, a la religiosa.

Tot grup tendeix cada cop més a fixar fronteres i “línies vermelles” que remarquen la diferència respecte a altres formes d’identitat. Aquests marcadors tendeixen a solidificar-se i a convertir-se en elements clau del grup, en l’essència que justifica la seva pròpia existència i la seva distinció davant els altres. Aquí rau l’aspecte més problemàtic del concepte d’identitat: la seva dimensió religiosa. Si les identitats són variades i no tenen una essència única, ajuden que els individus se sentin vinculats entre si. Tenim formes d’identificació múltiples, variades, parcials i incompletes. Però quan es converteixen en úniques i absolutes, amb definicions essencialistes, el que podria haver estat un mecanisme de relació es transforma en una eina de separació i aïllament. Tota defensa de la identitat té quelcom de supremacista, que actua com un fenomen defensiu de les cultures occidentals en decadència. 

L’identitarisme de dretes, molt centrat en la qüestió de la immigració, propugna el retorn a l’etnicisme nacional i a una religió en formes més aviat tradicionals. L’esquerra, en canvi, aposta pel pluralisme i la fragmentació de les identitats. Promeses d’aturar el temps i tornar al passat. S’utilitza una retòrica de radicalització de valors, que es converteixen en absoluts. Promet un retorn a la grandesa d’antany i la recuperació de l’orgull, un replegament tradicional i un món conegut. La seva via de connexió és la por en què han caigut les classes mitjanes en procés d’extinció, així com les classes populars tradicionals, també en dinàmica d’exclusió. Com planteja el pensador Slavoj Žižek, encara que la “classe dominant” està en desacord amb el programa moral populista, tolera la “guerra moral” perquè és una maniobra de distracció, un mitjà per mantenir a ratlla les classes baixes, permetent articular la seva fúria sense posar en perill els interessos econòmics establerts. D’aquesta manera, la guerra cultural es converteix en una guerra de classes desplaçada.