Mai com ara els percentatges d’analfabetisme havien estat tan baixos, ni el nombre de persones amb titulació universitària havien estat tan elevades, tant a Espanya com a tot el món. Però mai com ara l’analfabetisme funcional havia arribat a les cotes actuals. I no m’estic referint a la fractura digital, sinó a la incapacitat majoritària per disposar d’una cultura general acceptable. Claudio Magris ha reflexionat sobre la ignorància considerada com a virtut dels nostres temps, amb les seves manifestacions rebudes amb simpatia com si revelessin una genialitat o una sensibilitat superior al fred ús de la raó. Els informes PISA no només sobre el nivell dels estudiants, sinó sobre la capacitat de comprensió numèrica i lectora són, com a mínim, depriments. Un informe de fa pocs anys de l’OCDE, estudiava la capacitació intel·lectual de la població adulta en els països més desenvolupats, a partir d’una mostra de proves fetes a ciutadans dels diversos països entre els 16 i els 65 anys, sobre el nivell de matemàtiques i de comprensió lectora. Els resultats per a Espanya van ser demolidors, i aporten unes dosis de realisme que potser ens convingui assumir.
Una part important de la població no entén qüestions de raonament bastant bàsic i la capacitat per expressar-se i escriure són bastant limitades. Fa dècades que van triomfar en el lleure, la cultura i l’ensenyament els mitjans audiovisuals, i se’n va anar retirant l’hàbit de la lectura. L’esforç mental d’escoltar i veure en relació al de llegir són significativament diferents. No és el mateix. Sembla com si de manera paral·lela a l’augment de la desigualtat econòmica, s’hagués anat produint una desigualtat en el coneixement també cap als extrems. A les últimes dècades el retorn a la ignorància ha anat progressant adequadament. No és que al món occidental hagi retrocedit el percentatge d’escolarització, ni que els titulats universitaris no hagin augmentat exponencialment. Malauradament aquesta tendència i els nivells culturals, de raonament i d’autonomia personal que permet un cert instrumental intel·lectual s’han anat perdent. També en els diferents nivells educatius s’ha imposat un model formatiu de signe postmodern, segons el qual en els programes formatius l’aspecte fonamental són les competències, qüestions instrumentals o l’ocupabilitat. No interessa el coneixement. Es formen bons tècnics especialitzats, però amb uns nivells d’ignorància i de desconeixement cultural bàsic i d’interrelació de sabers, que sorprendria als universitaris d’antany. La pèrdua de paper no només de les titulacions sinó de les disciplines d’humanitats i de ciències socials en el sistema educatiu, tant a nivell de secundària com d’universitat, hi té molt a veure.
A la societat digital, l’explosió de la presència a les xarxes socials, l’exposició contínua abona i indueix a expressar-se, a tenir opinió. Estem constantment manifestant opinions, tinguem o no la formació i la informació imprescindible, per què ja no és necessari de disposar d’un instrumental més o menys apanyat en forma de discurs verbal o bé d’escriptura. Els pocs caràcters de twitter són poc més del “m’agrada” de facebook. Donen lloc a un minimalisme argumental en forma d’asseveracions, desqualificacions o insults. La qüestió no és haver de dir, sinó estar present, actuar. El món participatiu, “democràtic” i transparent de la xarxa és més aviat enganyós. No indueix a la lectura sinó a rebre inputs més o menys informatius, no convida a la reflexió sinó a la resposta impulsiva. Posem poca distància, tenim poca perspectiva en relació a l’actualitat i a una realitat que tindria que ser, per la seva complexitat, de digestió més pausada. La proliferació de interactuacions a la xarxa -més aviat monòlegs en paral·lel-, iguala els individus a nivell intel·lectual, però per la part baixa. Ja no s’imposa o triomfa qui té les millors idees, sinó el més agosarat, que no acostuma a ser ni el més culte ni el més refinat. La ignorància acostuma a ser molt atrevida.
Antany, l’opinió era el que algú donava si estava en un àmbit adequat i se li demanava. Ara s’ha convertit en una mena de dret adquirit l’expressar l’opinió pròpia, fins i tot si estentòriament a ningú interessa sentir o llegir-la. No cal tenir raons, ni raó, ni una concurrència interessada. Expressar-se s’ha convertit en un acte la finalitat del qual és un mateix, una mena d’autosatisfacció a partir d’un acte d’autoafirmació. Tot el contrari de dialogar o intercanviar punts de vista amb l’objectiu d’aprendre en aquest procés. Opinar té poc a veure amb tenir criteri en relació a les coses. Formar-se un criteri, un punt de vista, implica absorció d’informació i un procés de reflexió, un cert temps i unes certes condicions de serenitat. També un respecte pel saber. En el nostre món ,s’estimula la impaciència i s’escurcen els períodes d’atenció.
Josep Burgaya 