La qüestió dels incendis forestals és un clàssic estiuenc a tota la Mediterrània i més enllà. Si anys enrere, a banda del seu dramatisme, servia fonamentalment per contenir l’augment de zones boscoses i de massa forestal acumulada, amb el pas del temps i l’escalfament global han anat mudant cap a successos cada vegada més dantescos i de difícil control que, massa sovint, afecta a zones periurbanes i habitades. Com tantes altres coses, el foc ja no és el que era. Els incendis acostumen a tenir una virulència inusitada, una capacitat destructiva ingent, una velocitat de desplaçament que el fa imprevisible i de molt difícil control. Sequera prolongada, acumulació de sotabosc ressec i elevades temperatures donen com a resultat un còctel explosiu que pot consumir centenars d’hectàrees en pocs minuts i la visió del qual és infernal. Deixa poc temps per evacuar els habitatges i la ramaderia tot convertint allò que tenia vida en un crematori que tot ho devasta. Pot començar de moltes maneres: per negligència, de manera fortuïta o bé, molts és així, de manera intencionada. En aquest darrer cas, costa de discernir a aquells que ho fan com a conseqüència d’una malaltia mental que converteix en espectacle atractiu l’espectacle del foc desfermat, d’aquells que ho fan amb l’interès de perjudicar els propietaris o buscar altres usos al que era una zona boscosa. Sortosament, la llei prohibeix la requalificació de zones cremades i que puguin ser urbanitzades. Temps ha era una manera molt salvatge i ràpida d’aconseguir-ho. Reconec que no acabo d’entendre la fruïció a cremar el bosc del veí que es té a Galícia, territori que, de natural, no seria dels més propicis als incendis.
Com en gairebé tot, bona part de la solució a tanta crema seria una adequada gestió dels boscos (tallar, aclarir, netejar) tot evitant que siguin, com ara, polvorins per la concentració de biomassa combinada amb la calor i la falta de pluges. El desencadenant de l’incendi pot ser qualsevol. Encara que les mesures de protecció hagin assegurat camins d’accés a les zones boscoses, els recursos tècnics i humans dels que es disposen no estan avui a l’alçada de la capacitat destructiva dels focs actuals en les condicions que es produeixen als calorosos estius. I qui és responsable de tot això? En general els boscos són privats i caldria que els seus propietaris en fessin la gestió adequada per assegurar que fossin espais sostenibles en el temps tot fent compatible l’espai natural amb la humanització suficient que no facilités la seva crema i destrucció. Abans, la profusió de camps de conreu funcionaven de tallafocs ben naturals, però l’abandó de àrees agrícoles ha comportat la generació de contínuums boscosos selvàtics. Cert que molts propietaris no tenen els recursos per fer una bona gestió dels boscos, donat que en certes zones i segons la tipologia d’arbres, la tala no cobreix els costos de manteniment, tot i l’existència de fons públics d’ajut que, en algunes comunitats, són relativament importants. Hi ha en aquest tema un conflicte entre la necessitat de mantenir un bé col·lectiu com ho és l’espai natural amb els drets i obligacions que tenen, o haurien de tenir, els seus propietaris.
I què es fa des de l’àmbit públic? Doncs dedicar-hi forces recursos per fer polítiques de prevenció, tot obrint camins, fent tallafocs, erigint llocs de control d’incendis, fent campanyes de conscienciació, desplegant agents rurals i mantenint dotacions importants de bombers i maquinària per quan la prevenció no ha resultat suficient. Tots aquests esforços resulten, però, amb els nous focs, del tot insuficients per poder-los dominar amb rapidesa. Segurament, calen noves polítiques de gestió i de regulació de l’accés al medi natural. S’hauria de considerar em medi com un bé públic a preservar, encara que resulti un xic costós. L’alternativa és molt trista i perillosa. El canvi climàtic ha arribat de manera contundent i negar-lo cosa d’insensats. Justament, la dreta negacionista que governa a bona part de les comunitats autònomes espanyoles, ha reduït els últims temps els recursos de prevenció i atac dels incendis tot adduint que eren del tot innecessaris ja que la preocupació existent era cosa de l’esquerra posseïda d’idees ecologistes. En algunes zones de Castella, fins i tot s’han concessions a una empresa privada propietat de Florentino Pérez perquè se’n ocupés. Mentre Lleó és devastada pel foc com mai s’havia vist i els seus responsables polítics són de vacances, només hi poden fer front els veïns i els malmesos serveis públics.
Josep Burgaya 