La postració europea

La fotografia, a la Casa Blanca, entre Donald Trump i Úrsula Von der Leyen, és una imatge patètica, l’evidència de la rendició de la Unió Europea davant de les amenaces dels Estats Units. Una genuflexió en tota regla que no és només una derrota econòmica sinó també una humiliació política i cultural. A més de l’immens guany econòmic pels Estats Units, hi ha per Trump el valor addicional de convertir a Europa, més dividida que mai per l’ascens polític de l’extrema dreta a molts països, en una caricatura d’ella mateixa, una destrossa dels valors que representa. La dirigent europea, en una sortida absurda, va afirmar que era un gran acord. Tot i que Europa tenia en aquests moments unes males cartes per a negociar, a totes les cancelleries es creu que la dirigent alemanya no ha estat a l’altura en aquestes circumstàncies, que s’ha entregat sense ni tan sols haver lluitat. Els grans pares de l’europeisme es deuen remoure a la seva tomba. A més de potencial negociador ens falten polítics que mantinguin en peu el projecte europeu i es facin valdre davant dels nous líders bel·licosos i populistes que els temps actuals ens han portat.

Certament, hi haurà qui cregui que val més aquest mal acord que no pas el desacord que parlava d’imposar-nos aranzels de més del 50%. Vist així, el 15% final seria un mal menor, però no ho és. L’impacte en les economies europees és gran, ja que el mercat americà és rellevant en molts sectors. Desacoblar les nostres economies dels Estats Units sembla l’estratègia adequada, però no és un tema amb efectes immediats. Més enllà de la xifra final, les formes en què s’ha fet hi tenen molta importància. S’ha agafat aquesta quantitat sense posar-la en relació amb res, ja que en contrapartida els aranzels dels productes nord-americans a Europa són inexistents. No se sap com afectarà clarament cadascuna de les exportacions i, encara menys, es desconeix com es calcula en tot allò el resultat del qual resulta una suma de components de procedències ben diverses. Per si no hi havia prou humiliació, s’obliga Europa a comprar energia als Estats Units per valors de 750.000 milions de dòlars els cinc anys que venen, o bé, en el mateix període, 600.000 milions de dòlars en equipament militar. Després de gairebé cinquanta anys en què els Estats Units han obligat el món a adoptar el lliurecanvi comercial i la multilateralitat utilitzant l’Organització Mundial de Comerç o el Fons Monetari Internacional, ara d’un dia per un altre es nega aquesta doctrina de manera absurda i absoluta. Un acord draconià i impossible de complir en tot el seu abast i un despropòsit en termes econòmics, per a tots. També els Estats Units veuran frenat el seu creixement i reapareixerà la inflació. Cap economista reputat, i als Estats Units n’hi ha uns quants, pot entendre el sentit d’aquestes mesures més enllà de demostrar la força dels fets.

No només Europa pateix les ínfules contra la llibertat de mercat del dirigent americà. Es castiga segons afinitat geoestratègica o política. El Brasil s’emporta la pitjor part, amb aranzels del 50%, perquè diu que no es tracta bé al seu amic dictador Jair Bolsonaro. L’economia ha deixat, en l’àmbit internacional, de ser un espai de concurrència en el que s’imposi la competitivitat de cadascú, per anar cap a un retorn a l’economia mercantilista medieval de buscar generar balances comercials positives no apel·lant a la productivitat i la qualitat, sinó mitjançant l’amenaça i l’ús de la força. De cop i volta, hem reculat uns quants segles. Trump busca sobretot una victòria política, acontentar els seus posant al món de genolls, tot acusant-lo d’haver-se enriquit a cosa d’Amèrica. La realitat és una altra: l’economia productiva nord-americana fa molt temps que va deixar de ser competitiva. Per això ha tingut una balança comercial tan negativa. No en tenen la culpa els altres països. Arribats en aquest punt i preveient que aquesta serà la dinàmica politicoeconòmica que els Estats Units aplicarà les dècades vinents, amb Trump i després d’ell, Europa ha de fer-se forta en el seu projecte i els seus valors integradors, obviant que els Estats Units ha deixat de ser un aliat en tots els camps. Independència econòmica i de seguretat, així com noves aliances amb les potències globals.