L’extrema dreta espanyola acaba d’afirmar que quan governi pensa deportar 8,5 milions de ciutadans espanyols provinents de la immigració, així com els seus descendents, hagin nascut o no a Espanya. Tal afirmació resulta gairebé impossible de prendre-la seriosament tenint en compte la bogeria i immoralitat del plantejament. Estem parlant de la quarta part dels ciutadans del país, que tenen tots els drets polítics, socials i condició de ciutadania com qualsevol votant de Vox i que, lògicament, radiquen aquí perquè s’han integrat en l’estructura productiva i social del país. No són persones que tinguin menys drets que nosaltres, o bé que mantenen de manera perpètua la condició d’immigrants. Gent que viu, treballa, paga impostos i que, tot i les dificultats que li posem sovint per fer-ho, s’integren en aquesta realitat multicultural que ja són, de manera irreversible, tots els països. Conciutadans que han de carregar amb els prejudicis monoculturals i amb l’ús pervers que fa l’extrema dreta contra ells recorrent al tronat concepte del nativisme. L’argument esgrimit per Vox no se sosté per enlloc i està contra tota norma jurídica internacional tot pretenent vulnerar els drets d’una part rellevant de la nostra societat, perquè sí. Més enllà de la impossibilitat jurídica i moral que no ho fa ni plantejable, tampoc té cap sentit en termes econòmics.
Una part important de la gent nouvinguda -que són els que molesten a l’extrema dreta-, ho fa en llocs de treball imprescindibles: hostaleria, atenció a la gent gran, neteja, comerç, construcció, serveis, indústries intensives de mà d’obra, transports… Bona part de l’activitat i de la vida social senzillament es paralitzaria, deixaria de funcionar, mentre cauria l’activitat econòmica de manera dràstica, es reduiria el consum, s’ensorraria el PIB, caurien els ingressos pressupostaris, entraria en fallida el sistema de seguretat social… Saben que no resulta ni tan sols imaginable, que no és possible, malgrat que la seva condició ètica i moral tampoc ho podrien fer. Per què ho afirmen doncs? Per llençar un missatge clar de posicionament xenòfob que connecta amb aquella població els malestars de la qual els ha portat a vehicular-ho contra el que ells en continuen dient immigració i que, en realitat, no és tal en la mesura que formen part d’un país que, com tots i cada vegada més, és multicultural i d’orígens geogràfics diversos. Vox ha fet seva l’estratègia més salvatge de Donald Trump consistent en fer afirmacions xocants basades en la mentida i que no són ni possibles ni acceptables, però que li serveixen per reforçar el sentit d’identificació d’uns determinats votants que han fet de l’odi i la incorrecció que els funciona com una mena de satisfacció malaltissa. Dol a l’ànima que algú pugui normalitzar el concepte de deportació a gran escala.
Aquesta és una estratègia criminal, que hauria de ser contemplada al Codi Penal. No és acceptable ni com a mer eslògan polític. Els discursos d’odi, estimulen actituds excloents i violentes a la societat. Apel·lar al caràcter tribal dels grups humans representa oblidar que la condició humana es defineix justament per la capacitat de raonament i a l’establiment de la cultura, entesa aquesta com a coneixement i respecte, com la base en la qual sustentar la vida en societat. El tribalisme és sempre contrari a la convivència i a l’enriquiment que implica interactuar i conèixer. Sigmund Freud, parlava de l’exageració de les petites diferències com a evidència d’un quadre de narcisisme. Disparitats que, en molts casos, tampoc són rellevants més enllà d’una visió idíl·lica i fossilitzada de les cultures. El filòsof britànic Kwame Anthony Appiah, va titular un magnífic llibre “les mentides que ens uneixen”. Suposo que els que defensen aquestes idees d’expulsió, no estan pensant a fer-ho amb Lamine Yamal o Nico Williams. La multiculturalitat només l’acceptem practicar amb els rics, cosa que semblaria demostrar que estem més davant d’una qüestió de classe que altra cosa, enfront de prejudicis i actituds que ens deshumanitzen. Que calgui gestionar fluxos de nouvinguts quan són molt intensos, no té res a veure en tenir una consideració menor cap a ciutadans que, en un moment o altre, han vingut d’altres paratges. També resulta curiós que els de classe baixa se’ls diu immigrants mentre que els nouvinguts tecnològics els qualifiquem “d’expats”. Condició aquesta que també donem per suposada als nostres familiars que treballen i s’han establert a l’estranger. En aquest cas, el nom sí que fa la cosa.
Josep Burgaya 