Donald Trump exigeix als països europeus que formen part de l’OTAN que augmentin de manera substancial la seva despesa en defensa. No és un consell, una recomanació o un suggeriment, ho fa com a una exigència taxativa i irrefutable. El secretari general de l’OTAN, l’holandès Mark Rutte no només ha dit que sí en nom de tots, sinó que ha aprofitat per enviar un missatge de submissió gairebé pornogràfica al mandatari nord-americà comprometent un 5% del PIB dels països, amb el ridícul afegit que el receptor l’ha fet públic tot demostrant-li el seu menys preu. Una barbaritat. Només Pedro Sánchez i Espanya s’han negat a fer-ho i han fet molt bé. Per l’estat espanyol significaria passar d’un pressupost de 20.000 milions d’euros a un de 80.000 milions. Multiplicar per quatre una despesa (no aguantaria dir-ne inversió) que en termes del pressupost de l’Estat implicaria passar de ser gairebé el 25% del pressupost anual de l’Estat, superant per molt el que es destina a Educació o acostant-se al pressupost de Salut. Com és lògic, tot això no resulta possible sense fulminar el que es destina al manteniment de l’estat de benestar. No és possible fer-ho tot i amb nous impostos resulta impossible recaptar aquests 60.000 milions d’euros addicionals anuals. Resulta curiós que, de manera paral·lela, Trump hagi forçat al G-7 a derogar l’impost mínim de societats del 15% que havia establert l’OCDE i que reportava uns 100.000 milions d’euros anuals per les arques dels països occidentals. La fórmula és clara, pagueu tres vegades més en termes de defensa, però feu menys recaptació impositiva sobre les empreses americanes que actuen en aquests territoris.
Més enllà de xifres estratosfèriques que, quan les tradueixes a dades plurianuals deixen de ser mentalment abastables, resulta lògic preguntar el perquè d’una demanda tan desmesurada i si realment els riscs de conflicte justificarien posar-ho tot per fer la guerra. La primera reflexió és que qui exigeix aquest esforç justament és qui contribueix a crear un clima global bèl·lic. No només no ha acabat amb les guerres obertes, com es va comprometre, sinó que ha intensificat els conflictes i n’obre de nous com el de l’Iran o bé facilita la intensificació del genocidi d’Israel a Palestina. El perill rus que continuï la recuperació de les fronteres de l’antiga Unió Soviètica i amenaci la integritat europea pot existir, però justament requereix ampliar sistemes tecnològics de prevenció, que poc tenen a veure amb crear divisions d’infanteria, multiplicar l’artilleria o bé l’aviació i l’armada a l’aigua. Això té a veure amb una concepció tradicional de la guerra que, com als Estats Units, està sobretot pensada per l’ofensiva, ocupació i conquesta de territoris. Pels americans, el seu problema és la rivalitat amb la Xina i el manteniment forçat de l’estat d’Israel. Per Europa, tradicionalment protegida per l’exèrcit nord-americà, aquest país és realment el gran desestabilitzador mundial i qui ha donat ales al plantejament imperial de Putin.
Més enllà de les formes i el tracte de sotmetiment a Europa, la proposta de Trump té una gran trampa, consistent en obligar els països de l’OTAN a multiplicar la despesa militar per disparar exponencialment els beneficis dels grans fabricants d’armament que són les empreses americanes i, en grau més baix, israelianes. És com dir, “has de gastar molt més i a casa meva”. “Rebenta el model social europeu en benefici de les nostres empreses armamentistes”, amb la subordinació tecnològica, la dependència amb els recanvis… Pretenen vendre, a més, un tipus de maquinària bèl·lica que ja no serveix en la possible necessitat de defensar el territori amb l’armament que ara es requereix i s’utilitza. Ens volen vendre el “ferro” sobrant que resulta inútil davant l’avenç dels sistemes de drons, escuts aeris o bé la seguretat cibernètica. No es tracta de proporcionar als països “amics” armament de darrera generació, sinó justament de l’anterior, material com el que serveix per massacrar Gaza o bé Ucraïna, per practicar un bel·licisme que a Europa, espero que ningú tingui cap intenció de practicar. El model social europeu, justament, no s’ha basat en la guerra i els seus possibles beneficis, sinó en superar-la, en evitar-ne les causes. En això ens hauríem de fer forts, en uns valors que realment van generar un model econòmic i social exitós. Ens convindria recordar-ho i desfer-nos de personatges sinistres com ho és el secretari general de l’OTAN. Això seria el millor rearmament.
Josep Burgaya 