Repugnància

Aquest és un sentiment que ens embarga a molts aquests dies. La corrupció entorn de la política desgraciadament no és nova. Fa anys que empudega el sistema democràtic i que debilita els llaços de la ciutadania en un àmbit que hauria de generar confiança i que, a cop d’escàndol, no ho fa. El cicle de govern del Partit Popular va estar farcit de casos de corrupció flagrants bona part dels quals els van salvar l’actitud amical de molts jutges, o bé els cops de martell sobre els discs durs dels ordinadors de la seu del partit. Podríem parlar de Mazón o de la parella i el germà d’Ayuso. Però no. Res justifica el que acaba de sortir de corrupció en l’entorn del PSOE, l’escàndol i la vergonya que això hagi pogut passar durant anys i de manera tan impune i que, alhora destil·lin unes formes i un nivell digne d’una pel·lícula de Torrente o de Fernando Esteso. No és que la corrupció feta amb “estil” millori gens el fons de la traïció que suposa a la ciutadania, però haig de reconèixer que les converses entre el trio Ábalos-Santos Cerdán-Koldo, resulta especialment fastigosa per la seva falta de límits inclús en el llenguatge utilitzat. La seva consideració de les dones, en fi, com a mínim del neandertal. Els fets són els fets, però el moment en què es difonen no resulta un tema menor.

Hi ha qui dirà que això passa a dretes i esquerres, que té a veure amb la condició humana, amb la temptació de la riquesa i els diners fàcils. Sí, però no. En l’ètica i moralitat del progressisme això resulta especialment injustificable i que pugui haver passat desapercebut. La metàfora de la poma podrida dins un cistell de fruites sanes ja no serveix. Certament que en el discurs dretà això resulta més acceptable, com una manera d’aprofitar les oportunitats que se’t presenten. Típic en una cultura política basada en la primacia de l’egoisme particular. Però aquesta no és la cultura de l’esquerra. Ja sé que perquè es militi en un partit progressista, això impliqui ser posseïdor de bondat intrínseca. El problema rau en perquè les estructures dels partits no són més escrupoloses amb el funcionament, en qui confien i en establir mecanismes d’auditoria. El trio ara de moda, feia temps que evidenciava un ritme i unes formes de vida que cantaven d’allò més. Havien de recórrer a multitud de persones de l’administració o bé del partit per portar a termes els seus actes de corrupció. Encara que políticament s’intenti tallar la sagnia amb els tres elements descarrilats, és evident que el calat i la dimensió de tot plegat va força més enllà. Caldrà veure fins on i si esquitxa al finançament del partit, cosa que seria determinant i letal. Pedro Sánchez ha resistit fins ara a tot, però ara estem en situació d’escac. Qui es creurà que no havia detectat res quan són les persones que l’han acompanyat fins aquí des de les famoses primàries internes?

Fins ara, la dreta extrema -sigui PP o Vox- han creat un clima guerracivilista en la política espanyola que resultava irrespirable. Justament ells no són model de res, però havien aconseguit centrar el seu relat en la demonització de Pedro Sánchez, basant-se en rumors intencionats per uns mitjans afins molt nombrosos com per un poder judicial capaç d’aixecar temes judicials allà on no hi havia causa -parella i germà del president-, o bé amb relació al fiscal general, amb accions que es poden qualificar de prevaricació de manual, o de lawfare, si ho preferiu. Els fets coneguts d’ara, fan creïble tot l’altra encara que sigui fals. No hi ha defensa quan treballava per tu algú com Koldo o Ábalos. Paradoxalment, tot això es produeix amb una dinàmica d’acció política d’aquest govern tota i la seva precarietat parlamentària: mesures socials, augment del salari mínim, millora dels serveis públics, augment de l’ocupació, creixement macroeconòmic… Però la fotografia prèviament creada ara acaba de quedar consolidada. Es pot esperar més o menys, però difícilment res aturarà que la dreta i l’extrema dreta aconsegueixin el govern d’Espanya. I això no resulta anecdòtic, no serà una senzilla alternança de govern en un sistema democràtic. Comportarà una regressió política brutal en un context mundial que els juga a favor. Quedarem alineats i subordinats a les polítiques de Trump, Milei o Netanyahu. Ah, i un tema no menor, li donarem el cop de gràcia a la Unió Europea. Poca cosa.