Acceptem-ho, som molt vulnerables. Ho vam viure de manera extrema i tràgica amb la pandèmia i ara de manera inesperada i gairebé anecdòtica amb l’apagada elèctrica. En el món extremadament tecnificat i aparentment on tot està controlat no ens deslliurem d’incerteses, accidents i de què succeeixi allò que és molt improbable. Això ha passat sempre, però, potser, el problema d’avui és que no estem disposats a acceptar-ho. Demanem certeses i seguretats absolutes que no són possibles i quan succeeix alguna cosa que no estava en el nostre imaginari exigim explicacions, responsabilitats i que algú ho pagui. Res ens agrada tant com la catòlica tendència a repartir culpes, tallar caps i que algú se li imposi pena per uns danys que no se sap ben bé quins són. Lògicament, en un món que hauria d’estar presidit per la raó il·lustrada cal buscar causes i explicacions a fenòmens que, més o menys, poden ser perjudicials. Més que res per corregir allò que sigui susceptible de fer-se i no repetir experiències que tenen costos econòmics i socials força importants. Seria estúpid no fer-ho i atribuir-ho tot a l’atzar o a un mal alineament dels astres. De vegades i com en aquest cas, la causalitat resulta una mica complexa d’escatir. Ens queda esperar i que allò que al final se’ns expliqui sigui veraç, possiblement, que alhora sigui entenedor ja costarà més. En un món amb tants intoxicadors i actituds prepotents, però, l’espera afavoreix respostes conspiranoiques que, en els darrers temps, sempre són antipolítiques i antidemocràtiques.
Certament que l’apagada del dilluns va resultar problemàtica i, probablement més del que podíem esperar. De cop i volta ens vam trobar despullats. Sense internet, sense telèfon i sense diners en metàl·lic a la butxaca érem uns inútils a l’exterior, com si haguéssim aterrat en una illa deserta. A casa, sense electricitat no podem fer res, ni tan sols alimentar-nos, abocats a conversar i allitar-nos ben aviat. El pitjor, els necessitats de transport públic o bé que es van quedar durant hores atrapats en combois a mig trajecte. També la desagradable experiència als ascensors o bé els temors d’aquelles persones necessitades d’atencions o condicions especials a causa del seu estat de salut. Tots plegats, encara que ens creiem molt empoderats i autònoms, som absolutament dependents d’una tecnologia que tot plegat s’apaga i d’uns hàbits i costums que no sempre es poden mantenir. Molt necessitats també d’uns serveis públics que massa sovint menystenim. Soc dels que crec que, en aquestes circumstàncies l’acció de les administracions públiques ha estat molt satisfactòria. Es va reaccionar ràpidament i a temps. Certament que els fronts oberts per l’emergència superava les seves disponibilitats i, lògicament, no es podia evitar que afectés les nostres vides. Es va actuar amb de manera efectiva, atenent tota mena de contingències i, molt especialment, transmetent tranquil·litat i seny davant d’aquells interessats en fer sensació de caos i que ja volien treure l’exèrcit al carrer. El comportament de la ciutadania va ser, en tot moment, exemplar. Molts van aprofitar per organitzar festes nocturnes a les places, cosa que sembla una manera lògica i lúdica d’afrontar la situació inesperada.
L’oposició a tot que fan alguns grups polítics i el món especial de les xarxes no ha donat treva als governs noi espanyol ni català. Els interessos d’algunes companyies energètiques han aprofitat per desencadenar una ràpida campanya contra les energies renovables. Tot s’hi val i tot s’aprofita. Hem après alguns conceptes nous que no coneixíem com la importància de l’equilibri entre oferta i demanda elèctrica, el paper de les subestacions, el “zero energètic”, el mix elèctric… Justament pel Govern el principal problema serà el com explicar un tema tècnicament i conceptualment complex que no pot ser reduït fàcilment a formulacions entenedores. També, malgrat que l’aprenentatge del succés no és possible instal·lar-nos en una zona de risc 0. Malgrat que alguns l’apagada demostra el nostre endarreriment, la realitat és que se’n produeix ede manera circumstancial a moltes ciutats i països ben desenvolupats. Haurem d’acceptar que un cert grau d’incertesa resulta inherent a la societat i va lligat a la condició humana. El fet inesperat i teòricament poc factible, hi ha la possibilitat que es produeixi. Viure, també és això.
Josep Burgaya 