A partir de la crisi de les referències ideològiques tradicionals, a Europa, el que havia estat l’esquerra revolucionària va adoptar el conglomerat de posicions que provenen de la configuració del pensament postmodern, especialment ençà de 1968. En lloc d’estar al costat de la Modernitat, del racionalisme i visió col·lectiva que emanava de la Il·lustració i de la Revolució Francesa, s’aposta per una filosofia que refusa el concepte de veritat objectiva i d’historicitat i que atribueix als pensadors il·lustrats ser l’origen de les formes polítiques totalitàries i de totes les malvestats ocorregudes i provocades pel món occidental al llarg del món. L’extrema esquerra assumeix la paradoxa de defensar mitjans i objectius autoritaris pel triomf de plantejaments fonamentalistes i dogmàtics, justament en nom de superar el que, afirmen, és el poder omnímode de l’Estat. Estem davant d’una visió del món que es construeix entre 1960 i 1980, especialment a França, i que passa a tenir presència i fins i tot hegemonia a les grans universitat nord-americanes i que, d’allà, retornarà a Europa convertida en una cultura social que indueix fortament a l’activisme. Un món que gira entorn dels greuges socials i culturals i que pretén convertir la lluita política en una confrontació per a l’hegemonia cultural, tot simplificant molt els plantejaments de Gramsci, centrant-se en marcadors identitaris de gènere, sexualitat, raça…, i molts d’altres. Es deixa en un segon pla, o directament s’obvia, tota referència a les desigualtats socioeconòmiques o al conflicte inherent a una societat dividida en classes.
El terreny d’operacions va canviar radicalment a partir del triomf de les tesis postmodernistes dins una part de l’esquerra. Ja no es tractava de fer transformacions polítiques profundes, ja no es podia perseguir cap utopia emancipadora. S’havia decidit, que la revolució que havia estat el símbol polític i cultural de la cultura obrera i d’esquerres, ja no era possible, i encara menys, ja no tenia cap sentit. Mentre la socialdemocràcia continuava defensant postulats reformistes en relació amb el capitalisme i encara brandava símbols socialistes en la seva aposta per una transformació gradual amb fórmules democràtiques. Eric J.Hobsbawm va ser un dels intel·lectuals de l’esquerra marxista que més aviat va marcar distàncies amb relació a la postmodernitat i a les polítiques identitàries. Per ell, que ve d’una tradició marxista i, per tant racionalista i il·lustrada, el projecte polític de l’esquerra només pot ser universalista i centrat en el subjecte polític de la classe social. Els sentiments de soledat i de desubicació provocats per la transformació de les societats humanes en el capitalisme avançat, haurien generat la recerca de grups amb els que poder-se identificar i pertànyer. El que es busca és la seguretat en un món inhòspit, individualista i de persones cada vegada més aïllades. Per l’historiador britànic, convençut que les tradicions i els imaginaris són invencions funcionals, les identitats poden ser múltiples i canviants, definint-se sempre per oposició a un altre. Serien “més una camisa que no pas una pell”. Una reacció al desarrelament, a la feblesa de les organitzacions i les cultures de classe. Tot això no afecta un capitalisme que es manté fort, mentre l’esquerra per un to universalista que l’havia conformat, i l’entrega a una dreta que el substituirà pel concepte de comunitat nacional.
La dissolució del “nosaltres” en una subdivisió infinita de cultures i tribus en lluita s’ha convertit en un gran instrument d’influència i de desestabilització contra les democràcies occidentals. La nova dreta entén el canvi cultural de l’esquerra postmoderna com una possibilitat, un nou camp de joc per reivindicar les formes més feréstegues de cultures, tradicions i comportaments poc defensables. Hi ha sectors que se senten traïts per l’esquerra quan defensen aquest subjectivisme essencialitzat que els comporta convertir-se en defensors de la moralitat i la correcció política. Sembla que el puritanisme i la intolerància han canviat de camp. L’estratègia comunicativa a les xarxes de la nova extrema dreta, sap quines tecles tocar apel·lant a les pulsions més elementals fetes de nacionalisme patri, valors tradicionals, llenguatge provocador i masclisme del més ranci. Però a l’altre costat, hi ha el que és woke, un corrent identitari de supermercat que, amb el seu subjectivisme, pensa acabar amb la raó i amb el llegat de la Il·lustració. L’estereotip que permet a Donald Trump guanyar el 2016 o bé el 2024, és que el Partit Demòcrata és una coalició de minories ètniques i blancs urbans amb estudis universitaris que es creuen i actuen com l’elit del país, mentre que el Republicà seria el partit dels blancs evangèlics, la població rural de l’Amèrica profunda i els treballadors sense feina del cinturó de l’òxid. El “Make America Great Again” proposa la rehabilitació nostàlgica d’un passat idealitzat en què els votants republicans d’ara n’eren els propietaris. Un 55% dels blancs nord-americans considera que hi ha una discriminació contra ells a causa del color de la seva pell. L’important no és la veritat, sinó la percepció induïda.
Josep Burgaya 