Seguretat

El món s’ha tornat més insegur de manera molt evident, tot i que mai ha estat una bassa d’oli. Hi ha fets objectius en la geopolítica mundial que ho avalen. L’Israel de Netanyahu, la Rússia de Putin i la nova política americana de la mà de Donald Trump ens ho deixen molt clar. També és una percepció. Una bona part del món mai s’ha sentit segur perquè la pobresa i la desigualtat és un factor d’incertesa vital que a molta gent no l’ha abandonat mai. Per ells, l’ambient resulta tan desagradable avui com ho ha estat sempre. Però al món occidental sí que hem viscut dècades força tranquil·les on els conflictes, si és que es produïen, ho feien de manera molt localitzada, vivim una situació nova, tot i que el desmembrament i conflicte a l’antiga Iugoslàvia ja ens va indicar que alguna cosa havà canviat en el món que havia girat entorn dues grans potències. Ja no hi havia ni hi ha equilibri. Ara, però, s’ha imposat el desordre, un caos no organitzat on torna a predominar l’amenaça i la diplomàcia i l’acord semblen haver desaparegut. Europa és qui pateix més aquest nou paisatge. Disposàvem d’un paraigua occidental de defensa, liderat i finançat en bona part pels Estats Units que, de cop i volta, desapareix mentre l’entorn i la possibilitat de guerra a Europa comença a ser una possibilitat.

Darrerament, es parla molt dins la Unió Europea de dedicar molts més diners a una defensa que ha de ser autònoma i amb pretensions globals dins el continent. Es quantifica en termes del PIB a destinar-hi i es parla de “rearmament” com a un imperatiu categòric. Les paraules són una mica traïdores i potser caldria aclarir de què parlem i que és realment el que necessitem. Tractar el tema en termes clàssics dels exèrcits que coneixem sembla poc realista i encara menys adequat. Per recuperar la seguretat, no crec que es tracti de crear un exèrcit amb milions de soldats d’infanteria o bé d’augmentar els arsenals d’armament tradicional més pensats per l’expansió que no pas la defensa i la dissuasió a possibles agressors. La seguretat ha de venir de la mà de la tecnologia que permet crear escuts de protecció i sistemes avançats per repel·lir una guerra de l’aire que ara ja no és de bombarders, sinó de drons. Vol dir evitar i establir tallafocs a la capacitat de guerra cibernètica enemiga que ja s’està practicant i patim des de fa uns anys. Una tecnologia, i també un armament, que hauria de ser de disseny i de fabricació pròpia. Dependre de l’aprovisionament d’empreses americanes sigui d’aviació o de sistemes de radar i informàtics, ja no és una opció. Fer-ho seria com donar les claus de casa als possibles lladres. Vol dir tenir, també, plataformes digitals i empreses de tecnologia en intel·ligència artificial pròpies. Dependre de Google, Facebook o Ciberlink ens converteix en víctimes propiciatòries pel grau de vulnerabilitat que assumim.

Per fer aquest canvi a Europa, que hauria de ser concertat, caldrà destinar-hi diners i no pocs. Serà necessari fer la feina que no s’ha fet durant tres dècades amb relació a la tecnologia. Això no té gaire a veure amb una dinàmica de guerra ni d’erigir grans exèrcits armats, significa ocupar-se de la seguretat, d’una manera transversal i que, de fet, pot tenir efectes importants i positius en la dimensió econòmica, depenent de prioritats i de com es faci. Això no és exactament “rearmament”, terme que no s’hauria d’utilitzar, no per escudar-se en la sinonímia, sinó perquè no és o no hauria de ser del que es tracti. Caldria explicar bé el què i el perquè de les noves polítiques de defensa. Com era d’esperar, l’esquerra postmoderna s’ha afanyat a contradir-ho de manera demagògica tot apel·lant al “No a la Guerra”, tot volent pescar en aigües turbulentes. Afrontar els problemes actuals i reals de la defensa d’Europa així com el seu model social i polític, requereix dotar-se de seguretat, sense que això impliqui posar en qüestió o bé rebaixar les prestacions de l’Estat de benestar. S’ha de ser molt naïf per no atendre els perills reals que se’ns plantegen procedents de Rússia o bé dels Estats Units, amb la seva aposta neoimperialista i colonitzadora. La llibertat i la raó il·lustrada mereixen i requereixen ser defensades. Segurament no calia el kit de supervivència domèstica per a la guerra del que tant s’ha parlat aquests dies i que només serveix per crear pors innecessàries; però sí tenir clar que el present i el futur ja no són el que eren i que allò que ens ha definit haurà de ser protegit.