El brutalisme

Aquest terme sol definir un estil arquitectònic que es va imposar després de la Segona Guerra Mundial consistent en construccions de grans dimensions i impacte aixecades en un contínuum, tot seguint alguns dels criteris tardans de Le Corbusier. No es tracta d’inserir la construcció en l’entorn tot dialogant-hi, sinó d’intervencions “brutals” que es converteixen en referència i modifiquen notablement les funcions de l’entorn. Semblaria, darrerament, que la política ha agafat aquesta característica d’impacte contundent sense filar gaire prim en les formes i en els detalls. La diplomàcia ha donat lloc a l’ús de l’amenaça i de la força. No es tracta de convèncer, de trobar solucions sostenibles a llarg termini, sinó forçar capitulacions de manera clarament imposada i sense possibles matisos. Donald Trump és la culminació d’això. En política interna i internacional, ni dialoga ni intenta convèncer, dona ordres taxatives acompanyades d’amenaces brutals si no es compleixen de manera immediata i sense discussió. Un llenguatge nou en les relacions internacionals i en la discussió política. No hi ha arguments, només discursos terminals i directrius a complir. Tradicionalment, en política i en tota negociació l’important era que semblés que tothom hi guanyava alguna cosa, que les victòries fossin discretes i que no s’humiliés els menys afavorits. Ara es tracta de just el contrari, evidenciar el triomf tot exagerant l’abús i les formes degradants. Només guanya un, no hi ha segon, tots són perdedor i mereixen ser escarnits pel fet de ser-ho. Comunicativament el “malisme” funciona molt bé com a relat.

Donald Trump, en pocs mesos ha imposat aquesta forma de fer. A Ucraïna de manera molt clara facilitant l’estratègia russa tot afeblint i ridiculitzant el territori envaït. La depredació de recursos d’aquest país no es fa, com s’acostumava, de manera reservada i discreta, sinó de manera explícita tot deixant clar quines són, ara, les regles. El mateix passa a Gaza. Tot el suport, raó i justificació a la massacre que està practicant Israel sota l’amenaça d’expulsió de tota la població palestina i construir-hi un ressort de luxe. Però també amb Mèxic. Amb el Canadà, amb Groenlàndia, Panamà i, fins i tot, amb la Gran Bretanya. Menysteniment, desqualificació i amenaça com a pas previ a imposar els seus postulats que, de fet no tenen res de polític o ideològic, sinó que obeeixen a interessos materials a la pulsió mercantil que, sembla és l’única que coneix. L’estil s’encomana ràpidament. El president turc Erdogan, dirigent autoritari que només concep la democràcia com a la manera de legitimar la seva autocràcia, acaba de detenir l’alcalde d’Istanbul i principal opositor, no fos cas que perillés la seva hegemonia. Netanyahu, malgrat la treva pactada, ha tornat a bombardejar i reenvair Gaza, mentre fomenta nous assentaments de colons israelians a Cisjordània. Rússia ha entès el missatge que té barra lliure per practicar el seu nou imperialisme: les repúbliques exsoviètiques poden ser els pròxims objectius. Un context que sembla també abonar que la Xina avanci l’ocupació de Taiwan, un fet inexorable que se situava com a possibilitat entorn del 2030, però en aquesta nova doctrina de xoc en les relacions internacionals podria decidir avançar.

Un dels aspectes rellevant d’aquesta nova dialèctica de confrontació i faltada de qualsevol tacte, hi ha el desmuntatge de la divisió de poders i l’estat de dret. El poder executiu passa a governar per decret tot obviant els debats i tramitacions parlamentàries, però, especialment, es tracta d’acabar amb qualsevol vestigi d’independència del poder judicial. La croada de Trump en aquest sentit és absolutament personal i de venjança contra jutges i fiscals que van gosar encausar-lo per delictes confessos i sobre els que s’ha aplicat un molt singular autoperdó. S’imposa una concepció del poder exercit sense traves ni filtres de control. Això no és exclusiu dels Estats Units. Passa a l’Hongria d’Orbán, a la Itàlia de Meloni i, òbviament, a la Rússia de Putin. Tot plegat, no és gens casual. La fase actual del capitalisme hiperconcentrat en les plataformes tecnològiques, aspira a un Estat que actuï com a mer gestor dels seus interessos. No hi ha lloc per pensar en la societat i en conceptes de ciutadania. La política, el seu exercici, s’ha tornat molt aspre i desagradable tant en els continguts com en les maneres, posant-nos al fil de l’abisme del caos i la guerra. En la cultura democràtica que coneixem, especialment a Europa, les formes són molt importants. De fet, formen part del fons de les coses. Democràcia és el marc on es dirimeixen de manera organitzada i tolerant, idees i interessos diferents que han de conviure tot fent possible el progrés i la vida en societat. Ara, això sona a vell, tot es redueix a una rude confrontació mercantil carregada de testosterona.