Tota societat i tot individu senten i se’ls manifesten múltiples formes de por. Però potser mai com ara la por tenalla i condiciona els grups socials intermedis. És lògic, tenen por aquells que tenen alguna cosa a perdre. Les classes mitjanes creixen i es consoliden al món occidental especialment durant les tres dècades glorioses de l’Estat de benestar. Si el conflicte de classes havia estat molt aspre en els primers quaranta anys del segle XX, on les sortides totalitàries resultaven una aposta burgesa davant d’una classe obrera revolucionària que tenia davant el model soviètic de superació del capitalisme. Després d’una guerra que havia deixat més de cinquanta milions de morts, s’imposava un cert arranjament entre capital i treball. La por inherent de la incertesa del demà quedava mitigada per les seguretats que l’Estat s’encarregava de proporcionar. De passada, es desarmava la classe obrera clàssica i el seu sentit de pertinença com a grup, reforçant l’ascensor social i un nou sentit d’inclusió a un grup heterogeni en progrés. El centre de la societat passaven a dominar-lo els sectors intermedis d’empleats, professionals i autònoms, els quals en una feliç definició dels sociòlegs alemanys Ulrike Berger i Claus Offe, van qualificar de “no-classe” insubstancial. Les generacions occidentals de després del 1945 no coneixeran el totalitarisme ni la guerra. S’acostumaran a la seguretat, el benestar, els drets i l’ascensor social. L’horitzó resulta expansiu i el futur un escenari on actuar i triomfar. Però la possibilitat de perdre allò que es té, a partir del canvi de segle i sobretot amb els efectes de la crisi del 2008, ha generat els seus espants amb afectes sobre les actituds socials i polítiques.
De fet, la classe mitjana que s’ha anat definint cada cop més un sentit aspiracional que no pas per nivells de renda o funcions en el procés productiu que es puguin considerar homogènies. Una diversitat d’ocupacions, ingressos i cultures cadascuna de les quals compta amb els seus objectius i que ha de gestionar un bon catàleg de frustracions i pors. Estem parlant de tècnics amb diverses cotes de qualificació, de funcionaris de diversos estrats de comandament i responsabilitat, als treballadors d’un cert nivell de les finances i de les empreses tecnològiques, la pretensió dels quals és viure com el 30% més ric de la societat. Definir-se de classe mitjana, bàsicament és un intent de deixar anar llast social i cultural. Treballadors de la sanitat i l’ensenyament, professionals liberals i també treballadors autònoms actius en el sentit que tenia aquest terme abans de la uberització de l’economia i les cooperatives de treballadors subcontractades per les grans empreses.
Però, per a molts components de la “no-classe”, l’evolució de l’economia en un món globalitzat els ha enfosquit les perspectives de futur. El món occidental s’ha desindustrialitzat i amb les activitats manufactureres han fugit també una part de les activitats terciàries i quaternàries. L’ús de base industrial és escàs, però també el treball en activitats tècniques i qualificades. La crisi del 2008 va fer aparèixer no només l’atur sinó també la precarietat i, sobretot, el temor de perdre un estatus que es creia consolidat. La por s’apodera d’aquells sectors que, encara que mantinguin ocupació i ingressos, entreveuen l’abisme que s’obre a prop seu. Com a grup, la classe mitjana veu com s’estanquen els seus ingressos, mentre que són molts més els que baixen de l’escalafó que els pocs que aconsegueixen escalar al segment superior amb sous alts.
Molts dels fills d’aquest grup social, amb bons nivells d’estudis i competències àmplies, es veuen relegats a encadenar contractes sovint amb l’administració, o bé de dependre de formes de contractació temporal i precària -per exemple, a les universitats-, pendents d’aconseguir nous encàrrecs i projectes que els permetin subsistir, però sense la possibilitat d’estabilitzar-se i emprendre un projecte. Joves ferits i enrabiats amb famílies ofeses i ressentides per entendre que els seus fills mai podran disposar del nivell de vida i del reconeixement que ells, més o menys, sí que han gaudit. No tenen menys formació, contactes o capital social que aquella minoria que ha aconseguit escalar a l’esglaó superior i que tenen estabilitat, motivació i ingressos superiors als 100.000 euros anuals. L’efecte comparació resulta letal per cultivar males vibracions i aprofundir en una frustració que sovint deriva també en depressió. No viuen malament, especialment si ho comparem amb els segments més febles d’aquesta classe mitjana o dels que formen part de l’exèrcit de la precarietat i la pobresa. El seu és un “benestar precari” en què no pot satisfer unes expectatives que anaven molt més enllà. En un món on s’ha imposat la idea de meritocràcia, si no es produeix l’ascens social implica que s’ha entrat en decadència. De l’eterna promesa d’ascens han passat a l’amenaça d‘exclusió. Com a votants, muden de la prudència a la radicalitat no democràtica.
Josep Burgaya 