Que l’extrema dreta avança arreu és una evidència. Els sistemes democràtics han perdut crèdit entre una part de la població que ha vist empitjorar la seva situació econòmica, és víctima de tota mena de temors, sovint s’ha sentit humiliada i, a més, té poques expectatives de futur. Encara que la causa d’això justament no és el sistema democràtic, en realitat expressa els seus malestars per mitjà d’un vot extrem que no l’ajudarà en res, però que ens provoca molta preocupació a la resta. Gran part dels ciutadans d’Europa Occidental ens sentim perplexos davant una situació geopolítica que com a poc resulta preocupant, uns dirigents mundials que s’abonen a l’estratègia del caos i l’amenaça i una Unió Europea cada vegada més debilitada i dividida, que no acaba de trobar el seu lloc en aquest escenari de confusió i conflicte.
Les eleccions alemanyes del passat cap de setmana eren molt preocupants, ja que depenent del resultat, el futur de l’europeisme podia quedar molt posat en dubte. L’ascens de l’AfD, que és la marca de l’extrema dreta en aquell país, es donava per descomptada i amb el perill que es donés o bé un pacte de la dreta tradicional amb aquest sector extrem que els portés al govern, o bé una situació d’ingovernabilitat a causa de la falta d’una majoria democràtica clara i factible. Que això passés en el país que més consciència té del que ha significat el totalitarisme resulta especialment preocupant, ja que significa que s’ha perdut la memòria històrica del que van ser els cruels anys trenta i apostar per lideratges antidemocràtics i que es deien portadors de redempció. Significatiu, també, que això es produeixi en la principal economia europea i qui lidera de manera evident la Unió Europea. Alemanya és un país en declinació els darrers anys perquè probablement no va optar per les polítiques econòmiques més adequades i ha quedat relegada en les tecnologies digitals més avantguardistes. També, per un trencament de la cohesió social que ha portat que una part de la població acabi per culpar del seu descontentament a una immigració convenientment utilitzada per l’extrema dreta.
Malgrat que el resultat del diumenge on l’AfD va obtenir un 20% dels vots, entenc que no és tan dolent i que qui realment ha guanyat és el vot plenament democràtic, malgrat ser aquesta formació la segona força al Bundestag. En termes espanyols seria més preocupant, donat que la dreta conservadora i l’extrema es confonen tot mantenint relacions promíscues que abona l’agenda política dels més extrems. En el cas germànic, la democràcia cristiana té, almenys fins ara, molt clar quin és el seu alineament polític i es manté lluny de temptacions populistes, xenòfobes o totalitàries. Ja en el seu moment, la mateixa Angela Merkel els va marcar el camí. Que la prioritat política dels guanyadors sigui pactar amb els derrotats socialdemòcrates i que aquests s’hi prestin de manera natural diu molt en favor de la maduresa institucional d’aquest país. D’aquest pacte que allà és molt natural, en depèn no només el futur d’Alemanya sinó també de la Unió Europea la qual requereix elements de cohesió i de lideratge. La seva debilitat és gran tenint en compte que els populismes dretans i campen i s’han fet amb països com Hongria i Itàlia, mentre França i Espanya es troben en zona de risc.
Del resultat de les eleccions alemanyes en resulta destacable, també, que el suport explícit del trumpisme i dels mitjans d’Elon Musk semblen no haver incidit, o potser més aviat en sentit contrari abonant el vot cap a l’esquerra de la socialdemocràcia, on Die Linke ha pujat fins al 9% dels vots. No tinc clar que els mitjans ajudin gaire a la moderació quan destaquen de manera gairebé exclusiva l’ascens de l’extremisme dretà. Certament que un 20% del vot és molt, però el que em sembla remarcable és que, amb tot l’ambient contrari, el vot plenament democràtic ha estat d’un sòlid 80%. Gran notícia en temps que les enquestes d’opinió ens diuen que les generacions més joves ja no els sembla rellevant el fet de viure o no un sistema democràtic i es mostren oberts a formes totalitàries. De fet, un 20% de populisme extrem també hi és a Espanya on la sort és que no està concentrat en una mateixa formació. Com també a Catalunya, on les extremes dretes contraposades pels considerants nacionals i “identitaris” van força més enllà d’aquests xifra i són presents, com a mínim, en tres formacions polítiques.
Josep Burgaya 