Tal i com estava previst, el resultats de les eleccions europees indiquen un retrocés del concepte progressista d’allò europeu i un creixement molt important de les extremes dretes al Continent. Són arreu, però a alguns països guanyen còmodament, com és el cas de França, Itàlia, Àustria o Hongria. A Alemanya o España augmenta la presència que, en el nostre cas, fins i tot fa possible que competeixin grups diferents en aquest àmbit extrem de la política. La situació és curiosa, ja que el Parlament Europeu pot mantenir la majoria transversal de Conservadors, Socialdemòcrates i Liberals, com si no hagués passat res. S’ha de recordar, però, que el Parlament Europeu té només competències restringides com a poder legislatiu i que és de fet el Consell de la Unió Europea, els estats directament, els que abonen i preparen tot acord i legislació. I en l’agenda de molts estats, qui marca la pauta és el discurs de dreta extrema: immigració, refer fronteres nacionals i diluir exigències mediambientals. El problema s’accentua, a més, en la mesura que el conservadorisme europeu clàssic, la democràcia cristiana ja s’està apropant al relat dels sectors extrems i, a més, abona ja decididament a pactar-hi. La sort, és que l’extrema dreta és una amalgama de plantejaments diversos, dispersos, confrontats i, sovint, extremadament friquis. Ultraliberals que coexisteixen amb hiperproteccionistes, confessionals amb laics, islamòfobs amb antisemites… També s’ha de dir, que en països europeus com Portugal i Finlàndia, el reaccionarisme sembla estar ja en reculada, ha tingut un vol més aviat curt. Amb tot l’esquerra en general i la socialdemocràcia en particular, s’haurien d’anar plantejant perquè han esdevingut gairebé irrellevants, el perquè els sectors populars i més desafavorits ja no els tenen com a referència. Potser, més que fer “cordons sanitaris”, haurien d’escoltar que diuen i com se senten els electors que fan opcions de protesta i rebuig, extremes i antidemocràtiques. Entendre la gent i donar-los respostes en positiu, retornar-los l’esperança.
A Espanya, el que havia de ser el gran plebiscit, la onada que havia de fer fora Sánchez ha quedat en empat. Difícilment, encara que s’intenti, la legislatura arrancarà. La dreta ha vist que té capacitat de bloqueig i continuarà aquesta estratègia antisanchista. A Catalunya, la cosa ha estat més contundent. Encara que es fa el sord, l’independentisme ha patit una derrota que lluny de ser circumstancial indica un canvi d’època. Hi ha deixat un milió de vots i més de 300.000 en relació a les darreres autonòmiques. El PSC, que significa ara el canvi de pantalla, té més vots que tot el sobiranisme junt. Malgrat l’evidència, això no assegura que Salvador Illa pugui governar i la possibilitat de bloqueig que obligui a tornar a les urnes és força gran si ens fixem en l’escenificació en l’elecció de la mesa del Parlament d’aquesta setmana. Com si res no hagués canviat. Es comença desobeint amb el tema del vot online i s’acaba per elegir un president de Junts. ERC sembla mantenir el “síndrome botifler”, no gosa trencar amb aquells que el van deixar sol i el van obligar a convocar eleccions. Darrera aquest “tot com sempre”, “ho tornarem a fer” o el surrealista de “taula antirrepresiva”, potser encara s’imposa una certa cordura. És evident que Esquerra no es pot permetre unes noves eleccions que la laminarien de manera evident. Potser només es tracta, sempre és així a Catalunya, d’un alambinat ball d’aparellament en el que s’acabi pactant amb el PSC sense que ho sembli. Potser fins i tot entren en l’equació els mateixos de Junts, un Govern de suports transversal. Semblaria que el pacte que tanquen PSC i Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona ho suggereixi. Pots passar tot això, o no. Hi ha la possibilitat que es repeteixin eleccions i que Pedro Sánchez, aprofiti per posar el mateix dia la comtessa a les Corts espanyoles i acabar, amb un tot o res, amb el setge polític i judicial que pateix, a més de la debilitat del suport de l’independentisme català. Fet i fet, potser no és una mala opció.
Josep Burgaya 