Diumenge passat els resultats van confirmar el que ja feia mesos que es donava per descomptat: davallada de l’independentisme i una nova centralitat ocupada pels PSC. La desfeta del processisme estava anunciada tant per la frustració generada pel no acompliment de la utopia promesa i el desencantament consegüent, com també per una confrontació entre els diversos grups partícips que ha resultat sagnant. Molt malparada ha quedat Esquerra, però l’intent de recuperar el simbolisme i l’èpica per part de Puigdemont tampoc ha triomfat. Des del seu punt àlgid del 2017, l’independentisme ha deixat pel camí gairebé i milió de vots. La dinàmica també s’ha emportat per endavant la CUP i ha emergit una opció secessionista d’extrema dreta. De totes maneres i malgrat que els votants catalans han optat de manera predominant per un partit que ha fet mans i mànigues per posar ponts i evitar les trinxeres i la confrontació, l’independentisme encara representa prop d’un 40% de l’electorat. Una cosa és el fracàs d’una determinada estratègia independentista -el Procés- i una de ben diferent és que desaparegui. Una lectura no partidista dels resultats semblaria indicar que l’electorat ha situat enmig de l’equació de la política catalana a Salvador Illa i el que significa però que, alhora, exigeix un acord transversal amb almenys una part de l’independentisme, una mena d’obligació d’anar al realisme, actuar, però també curar les ferides.
Caldrà veure com reaccionen els partits, que com és sabut no sempre actuen de la manera més racional i fins i tot a vegades ni tan sols fan el que més els convindria. Sembla clar que hi ha qui té la temptació del bloqueig i forçar una repetició d’eleccions, cosa que seria letal per la confiança de la ciutadania en la política i que acabaria per laminar alguns partits; o bé apretar el “botó vermell” i dinamitar l’acord polític pel govern de l’Estat. L’atracció del caos. Sens dubte aquestes eleccions expressen la voluntat de canviar d’època, i cal una digestió pausada cosa que a més ve obligat per les properes eleccions europees. Els que han dirigit el processisme, pel bé de tots, haurien de fer un pas al costat, les seves figures estan amortitzades. Alguns ho han entès, però és evident que altres no. Carles Puigdemont és l’enèsima vegada que no fa el que havia promès i convindria. Oriol Junqueras es creu imprescindible. Els partits hauran d’actuar i renovar-se no només per la salut política de Catalunya, sinó també per configurar un independentisme menys excloent que entengui i accepti la pluralitat del país. Un pacte de govern -o per deixar governar- entre el PSC i ERC sembla el més lògic i viable. Potser amb una primera etapa del PSC i els Comuns en solitari per, després, entrar-hi Esquerra. La transversalitat no és un defecte o una debilitat, sinó una gran oportunitat per acceptar-se i entendre’s. ERC s’ha d’alliberar del dogal de sotmetiment a la que la té sotmesa Junts sota l’amenaça d’excomunió del camp independentista. Com també, algun dia, Junts caldrà que s’alliberi de l’hipoteca que li representa Puigdemont de cara a tornar a ser un partit confiable.
El panorama parlamentari és molt complex, però hi ha elements que indueixen a un cert optimisme, per pensar en que això acabarà amb un acord. Ara cal molta prudència i més diàleg i negociació que no pas teatralització. Dir que el país ho necessita resulta una obvietat. Valorar que repetir les eleccions podria tenir un cost grandiós pel sistema de partits, no cal posar gaire imaginació per veure-ho. No és hora de fantasies, ni apel·lar a Madrid com curiosament fan aquells que s’arroguen la puresa de l’independentisme. Mentrestant, si anem una estona al “racó de pensar”, ens adonarem d’alguns elements de preocupació en els resultats. Un, és que malgrat la victòria socialista, hi ha un desplaçament de l’electorat cap a la dreta i l’extrema dreta. Podem comptabilitzar en aquest eix més del 40% vot emès. Dreta situada en òrbites diferents en l’eix nacional, però que comparteixen el conservadorisme i aspectes molt rancis d’aquest nacionalpopulisme que avança arreu. Es segon lloc i lligat amb l’anterior hi ha el tema del vot més jove. Entre la despolitització, l’absentisme i el suport, sigui per convicció o per fer-se sentir, cap a la dreta més extrema. No interessa tant el fet, sinó analitzar el perquè i entendre-ho.
Josep Burgaya 