Mes: Mai de 2022

La monarquia, com a sistema d’estat, és un concepte que no té defensa fa com a mínim un segle. Pot resultar acceptable de manera fàctica com passa a diversos i avançats països europeus (Noruega, Suècia, Bèlgica…) per que ja només ostenta un caràcter merament simbòlic i es valora que el cost de transformar-se cap a un sistema republicà és més gran que no pas el seu manteniment. Hi ha temors, no sé si fundats, que el període de mudança podria generar un buit poc recomanable en política i un cert grau d’incertesa. És allò de no canviar el que funciona, encara que el concepte en el moment actual resulta més aviat resclosit. De fet, excepte a Anglaterra, sempre tan diferents, no es veu per enlloc una gran professió de fe monàrquica. L’imperi de la raó il·lustrada i la modernitat poc tenen a veure amb una institució de caire medieval que quan exercia el poder efectiu era de caràcter absolutista i més aviat donada a l’arbitrarietat. La teoria política liberal, per allò de sumar canvi i continuïtat, va formular ja fa més de dos segles el concepte de monarquia parlamentària, evitant el caràcter autocràtic d’aquesta forma de govern, per treure-li finalment fins i tot el caràcter de poder executiu que havia ostentat en el sistema de divisió de poders de l’estat de dret, per convertir els monarques en meres figures simbòliques i representatives sense cap mena de capacitat, allò que es va definir com “el rei regna, però no governa”. Es dona per suposat que, el darrer pas, és que la mateixa figura desaparegui, una vegada convertida més en rèmora que no pas en facilitadora.

A Espanya la reinstauració de la monarquia va ser el resultat del pacte de la Transició. Era l’aposta del franquisme moribund i l’oposició democràtica que estava faltada de la força per imposar la ruptura democràtica es va haver d’empassar aquesta forma d’estat i el que se’n va dir la “reforma”. En tant que monarquia parlamentaria i sense poder, es va acceptar per a aquells que no hi creien, com un mal menor. Era més important dotar el país d’estructures democràtiques sòlides i desmuntar l’aparell dictatorial del franquisme que no pas discutir que hi hagués un monarca, més si aquest feia professió de fe dels ideals democràtics. Simplificant, a Espanya només hi ha monàrquics convençuts a la dreta, mentre que l’esquerra era i és majoritàriament de cultura republicana. Per sostenir el pacte de la transició l’esquerra força en general i el PSOE en particular, es varen haver de menjar aquest gripau. El problema s’ha plantejat quan alguns elements d’aquesta monarquia han estat poc exemplars en el seu comportament tan públic com privat. Més enllà de les dubtoses activitats econòmiques dels gendres, el rei emèrit tan ara que ho és, com abans de ser-ho, ha exercit de lobbista, ha cobrat comissions injustificables, ha defraudat a hisenda i fa exhibicions públiques d’arrogància i falta de tacte molt poc acceptables. 

Hi ha qui diu que el seu aparent paper de “salvador de la democràcia” quan el cop d’estat del 23-F de 1981, li va fer creure a Joan Carles I que era una figura blindada i inexpugnable. No va entendre que els temps havien canviat i que hi ha comportaments i demostracions d’arrogància i de classisme que la societat no pot acceptar. Ja no som a l’Espanya en blanc i negre. La societat espanyola ha vist com la seva petició de disculpes quan la cacera d’elefants a Bostwana ho era tot menys sincera. El que ha vingut després resulta suficient per endur-se per endavant la mateixa monarquia. Que hagi estat exonerat pels jutges d’activitats econòmiques corruptes i fraudulentes que resulten evidents per a tothom, no el fa moralment innocent. La “fugida” als emirats va resultar patètica, però una manera de donar una oportunitat de continuïtat la seu successor. La tornada d’aquests dies a Galícia, l’evidència que la monarquia a Espanya no caurà per l’acció del republicanisme, sinó per la pròpia imperícia i una mala noció de l’orgull. Des del punt de vista de la imatge pública no es podia fer pitjor. “Explicaciones, ¿de qué?” quedarà com el colofó d’un monarca que s’ha devorat a ell mateix. Més per realisme que per convicció el PSOE ha aguantat la monarquia a Espanya i ha evitat que fos només la forma de govern preferida per la dreta més castissa. Com s’ha evidenciat aquests dies, els socialistes ja no poden jugar un paper que els acabaria per desnaturalitzar i devorar. Més que de regates, l’emèrita sembla haver vingut aquests dies a Espanya a posar uns quants claus al taüt de la monarquia. I d’aquí poc, tornarà amb el martell i més claus. Algú hauria d’anar pensant en com es gestiona el final del règim. 

És un petit estat del Golf Pèrsic que neda sobre petroli i especialment de gas natural. Això els hi ha proporcionat un lloc rellevant al món, malgrat una superfície que no arriba a ser ni tan sols la província de Lleida. Com que a més d’agradar-nos molt els diners el que ens agraden de veritat són els rics, ja fa anys que se li té un respecte i consideració a aquesta monarquia absoluta ancorada en allò medieval que resulta ben poc justificable i escassament galdós. Aquest territori era un protectorat britànic que va assolir la independència com a estat el 1971. A partir d’aleshores, ha estat un feu administrat com una propietat privada per la família Al Thani. Fins i tot els cops d’estat se’ls fan dins d’ella mateixa. Al passar de practicar la pesca i el conreu d’ostres a explotar els jaciments energètics la riquesa va créixer tan ràpidament com l’espuma. Té una renda per càpita extraordinària, que triplica la d’Espanya i és de les primeres del món. Dir que la seva població és molt rica és només una aparença estadística. Sobre una població total de 2,8 milions de persones, els realment considerats ciutadans qatarís són només 250.000. El noranta per cent dels que hi viuen són estrangers, la majoria immigrants que fan, de manera estricta, de servei dels adinerats. Els orientals que treballen a la construcció dels seus admirats gratacels en condicions d’esclavatge, viuen a les afores de les ciutats en habitatges i zones amagades de la mirada de la gent i que ben poc tenen de “zona residencial”. Els que tenen més sort, són ocupats en el servei domèstic, el comerç o en la seva immensa oferta hotelera.

El seu paper en la geopolítica internacional és, com a mínim, ambivalent. Aparentment aliat del món occidental de qui utilitza la capacitat d’aparador, confrontat al Golf Pèrsic amb Aràbia Saudita malgrat compartir la professió sunnita de l’islam, sempre ha tingut lligams dubtosos amb moviments fonamentalistes i alguns vincles amb el finançament de grups terroristes. Com la Belle de jour de Luís Buñuel, un paper de nit i un altre de dia. Però aquesta, és la part oculta que casa poc amb l’exhibició de luxe i poder de Doha, i que se’ls hi perdona amb molta facilitat. Resulta paradoxal que en una dictadura política i econòmica tan absoluta, amb un evident relegament de les dones, se’ls donin de ser els més “liberals” de la zona. Dominen fa anys les relacions públiques. Van crear una televisió que fa d’aparent pont entre el món àrab i occident com és Al Jazeera, però que en realitat serveix per blanquejar la part més sinistra de les monarquies del petroli. La seva capital és el màxim exponent de la pretensió i el mal gust. Una metròpoli que vol ser capital de negocis i alhora un atractiu turístic per a consumidors de lluentons i de luxe. Una ciutat tota ella un “no-lloc” en l’adequat concepte que va encunyar l’antropòleg francès Marc Augé per definir els espais sense identitat de cap tipus.

Qatar, increïblement, serà la seu del mundial de futbol d’enguany. Va obtenir la nominació fent servir la xequera i comprant voluntats. Com que partits de futbol a ple estiu sobre la sorra semblen impensables, doncs no passa res, es trasllada la competició a l’hivern. El món del futbol sempre tan adaptable. A la campanya prèvia hi van col·laborar convençuts alguns mites del Barça com Guardiola o Xavi, els quals no han tingut manies a l’hora de justificar el règim. Josep Guardiola mentre criticava el 2017 les “limitacions” de la democràcia espanyola es desfeia en elogis del sistema polític dictatorial de l’estat del Golf. En l’apressada construcció dels estadis de tan magne esdeveniment han mort moltíssims treballadors perquè les condicions en que estan obligats a operar no són de les que s’ensenyen. El diari anglès The Guardian ha publicat que els morts en les obres serien prop de set mil. Danys col·laterals de la grandesa. També té el país una vitrina a Europa que és el Paris Saint Germain, club que per concentrar grans figures fa sempre una exhibició de diners impúdica i unes formes poc presentables. Aquest dies, l’emir de Qatar ha estat rebut a Espanya amb els màxims honors que es pot retre a un cap d’estat. Tot i les presses pel tema energètic, el missatge que es llença no resulta gaire adequat. És com si el caràcter democràtic dels governs fos, en política internacional, un tema secundari. No ho hauria de ser.

L’individualisme, un cert grau, resulta consubstancial tant a la societat liberal-democràtica com al funcionament de l’economia de mercat. Però allò que era un individualisme moderat en la primera modernitat i en temps de predomini del sistema de correccions de l’Estat de benestar, va ser desplaçat a partir de la recuperació de l’hegemonia neoliberal per un individualisme total, sense cap sentiment de col·lectivitat i mancat de qualsevol obligació cap a ideals compartits. Un individualisme que ha generat la primacia del narcisisme com a centre de gravetat de l’existència. La personalitat i la satisfacció prové de magnificar i convertir en perpetu l’acte de consum. Per Gilles Lipovetsky, estem davant d’un “capitalisme de la seducció” en què les possibilitats en la temptació del consum, entès aquest com a falsa satisfacció, són ininterrompudes i omnipresents. Aquest capitalisme de la fascinació basat tant en allò material com en allò immaterial ha suposat crear un món nou. S’han abatut les antigues formes de pertinença col·lectiva, s’han destruït les ideologies emancipadores i el sentit moral del sacrifici. Tot desig ha de ser omplert immediatament. Un èxit, un producte, una distracció, substitueix una altra. Tot és ràpid, transitori, fugitiu i contingent. Com assenyalava Freud, “la novetat constitueix sempre la condició del gaudi”. En aquest món de l’abundància i el predomini dels productes low cost, preval la varietat, la possibilitat d’elecció i la capacitat d’individualització. Profusió de models canviants i facultat de personalitzar el producte. El que és massiu ha de permetre la pràctica de la singularitat.

Igual que es produeix una gran abundància de béns materials, també resulta significativa la profusió de productes culturals, entesos aquests com a ofertes recreatives. Estem en una cultura “mediaticomercantil” l’objectiu de la qual és procurar una distracció continuada. La profusió de pantalles a les nostres vides i la connexió digital ho fan possible. Vivim sempre fora de nosaltres mateixos en una prolífica distracció que inhibeix no sols la capacitat de raonament, sinó també la pràctica de la reflexió serena o de la sentimentalitat pausada. Predomina la superficialitat. Joc, lleure i comerç es combinen i recombinen sense separació aparent. De fet, han perdut importància els objectes per guanyar posició l’economia de l’experiència. La publicitat ja no fa “demostracions”, proporciona emocionalitat, seducció, espectacle i fantasia. El profund individualisme que ha penetrat en tots els àmbits genera canvis en la relació d’emmotllament entre estructures socials i actituds individuals.

Les democràcies liberals viuen, ja fa anys, una profunda dinàmica de despolitització dels seus ciutadans. La política ja no és portadora d’esperança històrica i els partits polítics ja no són dipositaris d’una forma d’identitat. Tampoc d’una ideologia en sentit estricte. El neoliberalisme, el seu triomf inexorable en les dues darreres dècades del segle passat, va portar a l’escepticisme en relació amb el paper de la política i de l’Estat per a la governació del món. El desplaçament de la centralitat va ser clar cap a l’economia. L’eslògan de campanya de Bill Clinton –“és l’economia, estúpid”- no era una anècdota sinó una afirmació del que eren els nous temps a la dècada dels noranta. Una economia com a variable independent, desregulada i fora de control com a condició per a l’augment de la riquesa del conjunt, però que seria monopolitzada i concentrada en uns pocs. La força de la globalització, el caràcter supranacional i monopolístic de les grans corporacions generava frustració en l’àmbit públic i corroïa l’atracció i la consideració cap a allò polític. Un déu menor al que anava perdent sentit apel·lar-hi. La política va esdevenir un focus d’interès només circumstancial. O un àmbit on projectar frustracions.

Als seus exitosos Diarios, l’escriptor valencià Rafael Chirbes constata la paradoxa que a Espanya la cultura de la Transició va suposar una profunda despolitització de la societat espanyola: “Va haver d’arribar la democràcia perquè ens sentíssim expulsats de la política”. El perill de la despolitització creixent és preveure cap on ens porta. La història ens indica que la “desconnexió del món” per part de la població humiliada, ofesa i ressentida ens aboca, com va escriure Hannah Arendt, a alguna forma de barbàrie. En temps políticament foscos, el nacionalisme identitari i la xenofòbia recobren protagonisme ja que la ciutadania desposseïda d’aquesta condició abandona la confiança en les institucions polítiques de manera imparable i l’individualisme ben incubat pel pensament neoliberal assoleix nivells que posen en qüestió la pròpia noció de societat. La cultura de l’individualisme comporta, de manera gairebé inexorable, la despolitització.

Per a la mitologia grega aquest era el cavall alat de Zeus. Ara, és el nom d’un software per espiar i el leitmotiv d’una gran operació propagandística. L’escàndol polític no acostuma a existir en sí mateix, sinó que es construeix quan se’l necessita. Aquests dies, en la política catalana i espanyola, sentim nombroses declaracions de to alt i esquinçament de vestidures que blasmen el presumpte espionatge fet a partir d’un reconegut programa israelià creat a tal efecte. No sen sap l’abast ni el què ni el com ni el qui, però funciona una campanya ben organitzada i informativament ben greixada, tot prefigurant responsables, corroint les institucions i el govern de torn tot exigint no només que rodin caps, sinó la verbalització pura i simple que ha existit un projecte organitzat i executat de seguiment de l’independentisme. Lògicament que hi pugui haver hagut espionatge no s’hauria de banalitzar. Val a dir, que es el que fan els serveis d’intel·ligència de tots els estats moderns, com també grups privats en una defensa poc neta dels seus interessos. L’acceptació de que passi, hauria de dependre si es fa amb autorització judicial o sense. Aquesta és la clau, tot i ser un tema que sempre es mou als marges. L’independentisme, de manera esbiaixada, aprofita per erigir una “causa general” contra l’estat espanyol. En el seu decaïment actual, especialment el sector més hiperventilat que creu en el “quan pitjor, millor”, necessitava una via per tornar aixecar la dialèctica de l’enfrontament tot identificant allò “espanyol” amb democràcia de baixa qualitat, falta de respecte als drets fonamentals i, fins i tot, amb franquisme. Un intent per revertir la desmobilització dels fidels, els efectes geopolítics adversos que significa la invasió d’Ucraïna, les manifestes vinculacions amb la Rússia de Putin, el descrèdit internacional. I reagrupar un moviment no només dispers, sinó dividit i confrontat de manera profunda. A més, s’acosta un cicle electoral.

En els temps que corren, tot necessita d’una marca simplificadora i identificadora. Això que se’n ha anomenat pomposament el “catalangate” és poc més que un invent producte d’un encàrrec del mateix independentisme fet a un laboratori canadenc, Citizen Lab, que té poc d’independent i al que se li assigna una solvència que no mereix. És el que fa, informes sota encàrrec. Que qui l’hagi elaborat sigui justament un català que va jugar un paper destacat en el Tsunami Democràtic  i els aldarulls de fa uns anys, es pretén un fet casual. Fa tems que el muntatge estava elaborat, però es dóna a conèixer justament quan el Parlament Europeu va comunicar la creació d’una comissió per investigar l’abundant ús fet arreu del món d’aquest programa d’espionatge telefònic d’origen israelià, perquè així es confongués allò català amb la preocupació general. Que el mateix dia de donar-ho a conèixer es tingués apunt una pàgina web de nom “catalangate” ja preparada i farcida, es veu que també és una casualitat. Estem davant una campanya orquestrada amb la finalitat que la pressió informativa i el predomini del tema en l’agenda política espanyola posi en crisi la majoria governamental. L’intent de creació d’una comissió parlamentària al respecte obeeix justament a aquesta  pretensió de desgast i de bloquejar qualsevol avenç en la desescalada catalana. No interessen les explicacions i encara menys la veritat. La finalitat d’una comissió d’investigació al Congrés és només que existeixi i convertir-la en el centre de la política espanyola. Els grans beneficiaris de tot plegat, el Partit Popular i Vox.

Que l’independentisme “unilateralista” faci aquesta aposta resulta poc sorprenent. Crida més l’atenció i surt de tota lògica la sobreactuació d’Esquerra Republicana. On els porta? Sembla absurd que ERC jugui esportivament en forçar el final de legislatura. Si ho fa, vol dir que la seva estratègia de realisme se’n va a fer punyetes i queda en terra de ningú davant de plantejaments catalans més radicals o essencialistes. Fer arrossegar l’actual majoria parlamentària durant l’any i mig que queda de legislatura implica preparar el terreny per una victòria nítida d’una dreta que ve de bracet amb la dreta més extrema. Això a almenys una part de Junts, la CUP i ales anomenades entitats de la societat civil, ja els va bé. Significa abandonar qualsevol pretensió de bastir ponts i arribar a transaccions satisfactòries per a tots. Representa recuperar la dialèctica salvatge i empobridora amic-enemic, entre el bé i el mal. Hi ha qui fa el càlcul que això reagrupa i cohesiona els seus, però haurien de pensar que això comporta un drama pel país. Tenim ja massa evidències que els que s’omplen la boca afirmant que atiant el conflicte defensen la pàtria, els interessa poc el futur de Catalunya i, encara menys, el dels seus ciutadans. La dreta més reaccionària té pressa per arribar al poder. I són molts els que ajuden.

Qui més qui menys és a Twitter. És, probablement, la xarxa social més influent encara que no sigui la més nombrosa. No té més de 15 anys d’història, però les dinàmiques que es creen en aquesta trama de microblogging condicionen sens dubte la política, però moltes altres preses de decisions en el nostre món. Aparentment un espai d’opinió lliure i de contrast de punts de vista, que funciona en realitat com un univers de pressió i de manipulació. Sembla una plaça pública, però l’anonimat dels opinadors fa que el tot acabi essent rude i poc adequat, on les dinàmiques de difamació i persecució poden resultar sovint esfereïdores. El comportament t grupal en forma de manada que tendeix a accentuar i a prioritzar les posicions extremes és molt gran, com ho és que una part dels actuants son perfils falsos automatitzats –bots-, preparats per contraatacar de manera sistemàtica determinades persones o arguments. Unes poques persones i màquines organitzades poden crear fàcilment sensacions de pensament dominant i convertir temes irrellevants en trendig tòpic, el qual serà emulat ràpidament per qualsevol tema encara més vulgar. Hi ha qui es creu socialment influent perquè fa quatre tuits cridaners i alguns polítics hores d’ara són poca cosa més que professionals de llençar missatges ocurrents. Una xarxa social amb més de 300 milions de seguidors al món, però un negoci que encara a dia d’avui no s’ha aconseguit de rendibilitzar. Té un gran potencial per l’aportació voluntària de dades que els usuaris hi fem i les possibilitats publicitàries encara poden donar molt de si. Amb tres mil treballadors ocupats amb monitoritzar, controlar i posar al dia l’algoritme, malgrat la popularitat és una companyia que està econòmicament en zona de pèrdues. Malgrat això, aquesta setmana el magnat Elon Musk l’ha comprat per la increïble quantitat de 43.000 milions de dòlars. Encara que sembli una excentricitat, ben probablement farà els canvis necessaris per convertir-ho en un negoci més. En sentirem a parlar.

Elon Musk és una de les figures més rellevants de les noves grans fortunes amassades a partir d’iniciatives tecnològiques. No l’adorna la discreció de moltes d’elles, sinó que li agrada exhibir-se públicament de manera arrogant i opinant de manera atrevida quan no purament temerària. No pertany al nucli dur de Silicon Valley. Actua com un vers lliure i amb el desacomplexament que li dóna disposar d’una fortuna valorada en prop de 200.000 milions de dòlars. Va començar a fer-se notar i enriquir amb la plataforma de pagament electrònic Pay Pal i s’ha fet popular amb els cotxes Tesla. Els seus interessos principals són ara els viatges a l’espai, amb SpaceX, o  d’intel·ligència artificial per mitjà de NeuraLink. Poc amant de pagar impostos, ha anat desplaçant les seves seus dins els Estats Units per tal de contribuir ben poc a l’erari públic. Liberal extrem, se’l situa dins el que s’anomena l’anarcocapitalisme. La seva vocació és substituir el paper d’allò públic i reduir el pes de les administracions al mínim. Justament, la seva aposta per Twitter la fa, afirma, en la defensa de la llibertat absoluta en els missatges, sense cap mena de limitació en una plataforma ja de natural molt reticent a moderar i eliminar missatges i comptes problemàtics. En contrapartida, afirma que eliminarà els perfils falsos que actuen de manera robotitzada i es compromet a fer més transparent i a millorar un algoritme de visualització de missatges que no se sap ben bé com actua i sobre el qual hi ha nombroses sospites de funcionar de manera molt esbiaixada.

Ens agradi més o menys Twitter fa el paper de substitutiu de la plaça pública. Molt en la cultura del nostre temps, redueix el debat a formulacions bàsiques la finalitat de les quals no es aportar llum, coneixement, sinó el crear impacte. Un espai on tothom pot expressar la seva opinió encara que no tingui cap formació ni criteri. El nivell de la conversa tendeix a igualar-se per la part baixa i on l’insult, la barroeria, la falsedat i el menyspreu campen de manera triomfant. Certament ben utilitzada és una eina d’intercomunicació, però més que el diàleg hi predominen els monòlegs simultanis. També aquí, d’alguna manera el mitjà és el missatge. Justament fa uns dies vaig llegir un tuit que, de manera molt eloqüent, afirmava: “Twitter és com un bar, on tu no ets un client, sinó la cervesa”.