Donald Trump i el populisme que avença de manera incontrolada, es mouen en la lògica de generar el desordre i el caos. L’amenaça i el bel·licisme són les forma que han pres les relacions internacionals. Ha mort la diplomàcia i l’ús de la força i la brutalitat precedeixen a negociacions on una part i arriba de manera agònica. Malgrat les ínfules nord-americanes, la seva declinació és evident i es maneres actuals no fan sinó evidenciar les seves febleses. La dimensió geopolítica plana en aquest món en crisi i immers en una gran confusió. L’emergència de la Xina, el seu avanç lent però imparable fins a obtenir primer l’hegemonia econòmica i després la militar, és el context que dona sentit a molts conflictes actuals. Els Estats Units se senten desafiats i els seus pals de cec en política internacional, especialment evidents amb l’actual presidència, es poden entendre per la desassossec que provoca la inevitable hegemonia futura del gegant asiàtic. El dinamisme de la seva economia, la creixent influència internacional no només a l’Àsia, sinó també a l’Àfrica o a l’Amèrica Llatina, el seu desenvolupament militar, la seva capacitat financera que la converteix en posseïdora d’una part important del deute nord-americà, la capacitat tecnològica o el disseny de la Nova Ruta de la Seda semblen senyals clares tant de la seva capacitat com de la seva voluntat d’entrar en una nova era. Estan guanyat la batalla de la tecnologia.
La Xina és una potència rival per als Estats Units i Occident, cridada a substituir-los, i és difícil que no sigui així si tenim en compte el paper històric d’Europa al continent asiàtic. No només creix econòmicament, sinó que té un projecte, una civilització a desenvolupar en què es confonen un capitalisme extrem amb formes polítiques autoritàries que, més que amb Marx o Mao, tenen a veure amb una ancestral cultura imperial. Però, a més, la Xina és un producte d’Occident, una conseqüència de la seva necessitat, a partir dels anys vuitanta, d’obtenir recursos i una mà d’obra industrial abundant i barata. Occident va industrialitzar la Xina, va fomentar una revolució industrial accelerada i la va convertir en la fàbrica del món. Només era qüestió de temps que cremés etapes i estigués en disposició de canviar les regles de l’intercanvi en la divisió internacional de la producció. No es va entendre així, però la deslocalització industrial significava l’inici de la fi de l’hegemonia occidental. Creure que la marca, el capital intel·lectual i la xarxa de distribució ens farien immunes va ser un gran error. S’havia passat, en paraules del sociòleg anglès John Urry, d’una primera modernització “pesada”, que requeria la estabilitat proporcionada per un pacte localitzat amb el treball, a una modernització “líquida” en què el capital ja no necessita compromisos territorials ni pactes amb el treball. Esdevingué crucial no ser enlloc.
L’estratègia dels costos baixos era perdedora a mitjà termini. Amb la pandèmia i la manca de capacitat de resposta, el món occidental va entendre, per primera vegada, que havia perdut la partida. Ni tan sols podia fabricar mascaretes o sèrum. El globalisme ens havia fet vulnerables, mentre la Xina comerciava, ajudava i ocupava els territoris perdedors de la globalització. I en aquesta situació, els Estats Units tornen a marcar el camí a una Europa subjugada. Amèrica pretén ampliar el seu horitzó d’hegemonia lluitant contra la Xina, una postura compartida per tot l’arc polític. El futur de Taiwan es presenta, així, com la gran pedra de toc. La Xina ha sabut esperar. El moment de l’ocupació no és lluny i serà altament simbòlic. Els Estats Units, compromesos amb la defensa de la independència de l’illa, podran fer poc més que exhibir la seva frustració.
Tornar a la lògica territorial en l’economia, desfer el camí del globalisme, desmuntar les cadenes de valor globals és una aposta políticament molt rendible, especialment per al nacionalisme identitari que campa a les files republicanes més enllà de Trump, però és un mal negoci per a les grans corporacions. Significa renunciar a una part gens menyspreable dels beneficis i, a més, perdre una part important del mercat mundial. La Xina té un gran mercat interior que pot abastir amb els seus propis recursos. La pandèmia va fer valorar la possibilitat de reindustrialització occidental, i alguna cosa s’ha fet, encara que no de manera substancial. En allò fonamental, se segueix produint a l’Àsia, i la vulnerabilitat occidental es manté. Sembla evident, tant en termes demogràfics com de dinamisme i capacitat d’innovació, que Europa —com bona part d’Occident— està en decadència i que, potser, l’Estat del benestar va ser possible en unes coordenades històriques que ara ja no es donen. Aquest concepte responia a l’època de la Guerra Freda i potser ha constituït més que un projecte una anomalia històrica. El capitalisme s’imposa amb els “valors asiàtics”. El “segle dels Estats Units” sembla pràcticament acabat i substituït per la potència genuïnament autoritària i capitalista que és la Xina. Tal com planteja Žižek (2016), s’albira una nova Edat Fosca, en què esclaten passions ètniques i religioses i els valors de la Il·lustració retrocedeixen.
Josep Burgaya 