El judici que té lloc al Tribunal Suprem contra el Fiscal General és un atac frontal a una de les institucions de l’Estat des de dins mateix del poder judicial, no és només un fet insòlit i de molta gravetat; evidencia la funció partidista que té el poder judicial a Espanya com a instrument polític contra la majoria governamental que no els hi convé, dinàmica aquesta que s’expressa en molts altres i flagrants casos. Que un Fiscal General, com qualsevol altre ciutadà, pugui ser encausat davant de la comissió d’un delicte, pot resultar normal si realment hi ha indicis seriosos d’haver comès una il·legalitat. La llei hauria de ser la mateixa per a tots. Però aquest, no és el cas. Tot el procés que ha portat al judici que s’està celebrant, ha estat ple d’irregularitats i sense un sol indici de criminalitat. S’han fet indagacions purament prospectives. Una denúncia d’un comissionista i defraudador fiscal confés, es defensa atacant i ho converteix en una causa política més contra el govern de Pedro Sánchez, encara que no hi hagi res a substanciar. S’acusa el fiscal, d’haver filtrat informació d’aquest especulador amb mascaretes i aconseguidor de favors per al grup sanitari Quirón en tant que parella d’Isabel Díaz-Ayuso, quan el mail en el qual pretenia pactar amb la judicatura es coneixia molt abans a totes les redaccions periodístiques de Madrid. El delinqüent que ha afirmat ser-ho, transmutat en acusador de la justícia, amb el Partit Popular i els mitjans afins convertint-ho en un cas més d’un pretès assalt a la divisió de poders per part del president del govern.
Això que es coneix ara com el lawfare, l’ús polític interessar de la llei i la justícia, no és nou, però ha pres en les darreres dècades una importància inusitada a Espanya i arreu del món. La justícia com a poder fora de control i de normes que actua de manera discrecional a favor d’uns interessos polítics i en contra d’uns altres, sabedora que no té res de justa ni d’imparcial. A Espanya és la judicatura un món especialment endogàmic i extremadament corporativista, amb característiques predominantment reaccionàries i que mai ha trencat els vincles amb el franquisme. Molts dels seus membres, no amaguen les simpaties polítiques i els més moderats voten al Partit Popular, amb qui tenen relacions molt nítides, però en realitat el que els agrada és servir a la dreta més extrema. Ajudats per cossos policials que estan a la seva òrbita, com l’UCO de la Guàrdia Civil, construeixen casos de manera artificial a partir de denúncies que fan els pseudosindicats d’extrema dreta (Hazte Oír, Manos Limpias…) els quals no s’esforcen gaire a construir la demanda a partir de retalls dels mitjans de premsa que tenen poc a veure amb la informació i el periodisme, alineats també amb la dreta més extrema i habituals intoxicadors (OKDiario, Infolibre…). Quan la transició democràtica, vam patir durant anys la por a les temptacions colpistes que podia tenir un exèrcit d’arrel i cultura franquista. Ningú es va preocupar de transformar a fons un Poder Judicial format per franquistes i deixebles d’aquests, tot esperant que la renovació generacional fes la funció renovadora. No ha passat, tot i honroses excepcions. Ara és l’autèntic cavall de Troia contra les institucions i la cultura democràtica.
La dreta populista ha posat al seu servei la judicatura, arreu. És un ninot en mans de Trump, Milei o Orbán, o bé l’instrument quan no tenen el poder per atacar les institucions democràtiques des de dins i provocar el tomb. La prevaricació ja no és un mal estrany que afectava en algun moment a un jutge individual que queia en la temptació, sinó una pràctica absolutament normalitzada en els nivells més alts de la professió. Els casos s’obren per raons polítiques, es tramiten políticament i amb l’agenda que convé per infligir dany polític. Quan interessa, com els casos de corrupció del Partit Popular o el cas Pujol, la tramitació s’allarga durant dècades, tot esperant que ja ningú recordi res o bé que els acusats siguin morts. En altres, la diligència és extrema i es fa coincidir, casualment, en processos electorals o bé en dates que tapen altres casos que cal amagar. Quan convé, la instrucció es fa de manera ben sorollosa i amb abundants “penes de telediari”, o bé es guarda una discreció absoluta. Els sumaris secrets es filtren a conveniència als mitjans amics que, ves per on, sempre són de la dreta més extrema. No hi ha cap mecanisme d’autocontrol dels jutges i, encara menys, la possibilitat, per grossa que la facin, de què ningú sigui apartat de la seva funció. Impunitat absoluta. Urgiria una reforma molt a fons d’aquest poder de l’Estat, la dreta, però, imprescindible per fer-la amb ampli consens polític i parlamentari, lògicament es negarà. Qui vol canviar l’àrbitre quan et va a favor. Continuarà jugant amb les cartes marcades i és aquesta la seva via per fer-se amb el poder.
Josep Burgaya 