L’autodestrucció de la monarquia

La monarquia, com a sistema d’estat, és un concepte que no té defensa fa com a mínim un segle. Pot resultar acceptable de manera fàctica com passa a diversos i avançats països europeus (Noruega, Suècia, Bèlgica…) per que ja només ostenta un caràcter merament simbòlic i es valora que el cost de transformar-se cap a un sistema republicà és més gran que no pas el seu manteniment. Hi ha temors, no sé si fundats, que el període de mudança podria generar un buit poc recomanable en política i un cert grau d’incertesa. És allò de no canviar el que funciona, encara que el concepte en el moment actual resulta més aviat resclosit. De fet, excepte a Anglaterra, sempre tan diferents, no es veu per enlloc una gran professió de fe monàrquica. L’imperi de la raó il·lustrada i la modernitat poc tenen a veure amb una institució de caire medieval que quan exercia el poder efectiu era de caràcter absolutista i més aviat donada a l’arbitrarietat. La teoria política liberal, per allò de sumar canvi i continuïtat, va formular ja fa més de dos segles el concepte de monarquia parlamentària, evitant el caràcter autocràtic d’aquesta forma de govern, per treure-li finalment fins i tot el caràcter de poder executiu que havia ostentat en el sistema de divisió de poders de l’estat de dret, per convertir els monarques en meres figures simbòliques i representatives sense cap mena de capacitat, allò que es va definir com “el rei regna, però no governa”. Es dona per suposat que, el darrer pas, és que la mateixa figura desaparegui, una vegada convertida més en rèmora que no pas en facilitadora.

A Espanya la reinstauració de la monarquia va ser el resultat del pacte de la Transició. Era l’aposta del franquisme moribund i l’oposició democràtica que estava faltada de la força per imposar la ruptura democràtica es va haver d’empassar aquesta forma d’estat i el que se’n va dir la “reforma”. En tant que monarquia parlamentaria i sense poder, es va acceptar per a aquells que no hi creien, com un mal menor. Era més important dotar el país d’estructures democràtiques sòlides i desmuntar l’aparell dictatorial del franquisme que no pas discutir que hi hagués un monarca, més si aquest feia professió de fe dels ideals democràtics. Simplificant, a Espanya només hi ha monàrquics convençuts a la dreta, mentre que l’esquerra era i és majoritàriament de cultura republicana. Per sostenir el pacte de la transició l’esquerra força en general i el PSOE en particular, es varen haver de menjar aquest gripau. El problema s’ha plantejat quan alguns elements d’aquesta monarquia han estat poc exemplars en el seu comportament tan públic com privat. Més enllà de les dubtoses activitats econòmiques dels gendres, el rei emèrit tan ara que ho és, com abans de ser-ho, ha exercit de lobbista, ha cobrat comissions injustificables, ha defraudat a hisenda i fa exhibicions públiques d’arrogància i falta de tacte molt poc acceptables. 

Hi ha qui diu que el seu aparent paper de “salvador de la democràcia” quan el cop d’estat del 23-F de 1981, li va fer creure a Joan Carles I que era una figura blindada i inexpugnable. No va entendre que els temps havien canviat i que hi ha comportaments i demostracions d’arrogància i de classisme que la societat no pot acceptar. Ja no som a l’Espanya en blanc i negre. La societat espanyola ha vist com la seva petició de disculpes quan la cacera d’elefants a Bostwana ho era tot menys sincera. El que ha vingut després resulta suficient per endur-se per endavant la mateixa monarquia. Que hagi estat exonerat pels jutges d’activitats econòmiques corruptes i fraudulentes que resulten evidents per a tothom, no el fa moralment innocent. La “fugida” als emirats va resultar patètica, però una manera de donar una oportunitat de continuïtat la seu successor. La tornada d’aquests dies a Galícia, l’evidència que la monarquia a Espanya no caurà per l’acció del republicanisme, sinó per la pròpia imperícia i una mala noció de l’orgull. Des del punt de vista de la imatge pública no es podia fer pitjor. “Explicaciones, ¿de qué?” quedarà com el colofó d’un monarca que s’ha devorat a ell mateix. Més per realisme que per convicció el PSOE ha aguantat la monarquia a Espanya i ha evitat que fos només la forma de govern preferida per la dreta més castissa. Com s’ha evidenciat aquests dies, els socialistes ja no poden jugar un paper que els acabaria per desnaturalitzar i devorar. Més que de regates, l’emèrita sembla haver vingut aquests dies a Espanya a posar uns quants claus al taüt de la monarquia. I d’aquí poc, tornarà amb el martell i més claus. Algú hauria d’anar pensant en com es gestiona el final del règim. 

One thought on “L’autodestrucció de la monarquia

  1. Aquest PSOE no te res ni de socialista ni de obrer. L’únic cert és que es español.Mentras que el PSOE sigui defensant la Monarquia , seguirem amb aquesta monarquia parlamentària y escoltantarem que som una democràcia plena . Finalment dir que els socis de govern espanyol, la esquerra de Podemos, izquierda unida, tampoc fan gran coses per destruir aquesta monarquía que el dictador Franco ens va imposar el 22 de juliol de 1969 al nomenarlo com el seu successor a la Jefatura del Estat Espanyol.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s