Qatar

És un petit estat del Golf Pèrsic que neda sobre petroli i especialment de gas natural. Això els hi ha proporcionat un lloc rellevant al món, malgrat una superfície que no arriba a ser ni tan sols la província de Lleida. Com que a més d’agradar-nos molt els diners el que ens agraden de veritat són els rics, ja fa anys que se li té un respecte i consideració a aquesta monarquia absoluta ancorada en allò medieval que resulta ben poc justificable i escassament galdós. Aquest territori era un protectorat britànic que va assolir la independència com a estat el 1971. A partir d’aleshores, ha estat un feu administrat com una propietat privada per la família Al Thani. Fins i tot els cops d’estat se’ls fan dins d’ella mateixa. Al passar de practicar la pesca i el conreu d’ostres a explotar els jaciments energètics la riquesa va créixer tan ràpidament com l’espuma. Té una renda per càpita extraordinària, que triplica la d’Espanya i és de les primeres del món. Dir que la seva població és molt rica és només una aparença estadística. Sobre una població total de 2,8 milions de persones, els realment considerats ciutadans qatarís són només 250.000. El noranta per cent dels que hi viuen són estrangers, la majoria immigrants que fan, de manera estricta, de servei dels adinerats. Els orientals que treballen a la construcció dels seus admirats gratacels en condicions d’esclavatge, viuen a les afores de les ciutats en habitatges i zones amagades de la mirada de la gent i que ben poc tenen de “zona residencial”. Els que tenen més sort, són ocupats en el servei domèstic, el comerç o en la seva immensa oferta hotelera.

El seu paper en la geopolítica internacional és, com a mínim, ambivalent. Aparentment aliat del món occidental de qui utilitza la capacitat d’aparador, confrontat al Golf Pèrsic amb Aràbia Saudita malgrat compartir la professió sunnita de l’islam, sempre ha tingut lligams dubtosos amb moviments fonamentalistes i alguns vincles amb el finançament de grups terroristes. Com la Belle de jour de Luís Buñuel, un paper de nit i un altre de dia. Però aquesta, és la part oculta que casa poc amb l’exhibició de luxe i poder de Doha, i que se’ls hi perdona amb molta facilitat. Resulta paradoxal que en una dictadura política i econòmica tan absoluta, amb un evident relegament de les dones, se’ls donin de ser els més “liberals” de la zona. Dominen fa anys les relacions públiques. Van crear una televisió que fa d’aparent pont entre el món àrab i occident com és Al Jazeera, però que en realitat serveix per blanquejar la part més sinistra de les monarquies del petroli. La seva capital és el màxim exponent de la pretensió i el mal gust. Una metròpoli que vol ser capital de negocis i alhora un atractiu turístic per a consumidors de lluentons i de luxe. Una ciutat tota ella un “no-lloc” en l’adequat concepte que va encunyar l’antropòleg francès Marc Augé per definir els espais sense identitat de cap tipus.

Qatar, increïblement, serà la seu del mundial de futbol d’enguany. Va obtenir la nominació fent servir la xequera i comprant voluntats. Com que partits de futbol a ple estiu sobre la sorra semblen impensables, doncs no passa res, es trasllada la competició a l’hivern. El món del futbol sempre tan adaptable. A la campanya prèvia hi van col·laborar convençuts alguns mites del Barça com Guardiola o Xavi, els quals no han tingut manies a l’hora de justificar el règim. Josep Guardiola mentre criticava el 2017 les “limitacions” de la democràcia espanyola es desfeia en elogis del sistema polític dictatorial de l’estat del Golf. En l’apressada construcció dels estadis de tan magne esdeveniment han mort moltíssims treballadors perquè les condicions en que estan obligats a operar no són de les que s’ensenyen. El diari anglès The Guardian ha publicat que els morts en les obres serien prop de set mil. Danys col·laterals de la grandesa. També té el país una vitrina a Europa que és el Paris Saint Germain, club que per concentrar grans figures fa sempre una exhibició de diners impúdica i unes formes poc presentables. Aquest dies, l’emir de Qatar ha estat rebut a Espanya amb els màxims honors que es pot retre a un cap d’estat. Tot i les presses pel tema energètic, el missatge que es llença no resulta gaire adequat. És com si el caràcter democràtic dels governs fos, en política internacional, un tema secundari. No ho hauria de ser.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s