ETA i el llarg camí per a la superació

Es compleix una dècada del final de l’organització terrorista basca. Vist des d’avui, sembla mentida que un sector tant ranci del nacionalisme basc engendrés una organització armada que va assassinar 864 persones, que en va ferir milers i que va portar al patiment a una bona part de la ciutadania basca i espanyola durant cinquanta anys. Va provocar, a més, un esquinçament de la societat basca que avui només s’ha superat d’una manera aparent. Una normalitat que no és tal. Caldran moltes més dècades, molts mes gestos i forces més penediments perquè això sigui possible. El primer pas era acabar amb la violència, amb els assassinats i amb la seva miserable justificació, però per refer-se d’aquestes ferides, de la gran quantitat de solcs a la pell creats de manera tan intensa i durant tant de temps es requereix que els botxins reconeguin a les víctimes però, especialment, que la societat que va reaccionar al fenomen amb tebiesa quan no va mirar ostentosament cap a una altra banda reconegui també la seva equivocació. Si la immensa ferida no es drena convenientment, difícilment es desplegarà una societat sana, plenament democràtica. El terrorisme basc va néixer de les vel·leïtats emancipatòries de la dècada dels seixanta, producte de lectures mal digerides sobre les bondats de la violència revolucionària que va conrear una esquerra imbuïda de plantejaments anticolonials que a l’Europa Occidental estaven fora de lloc i resultaven patètics. Tenien l’empara de les sagristies i pretenien justificar la seva opció per l’existència de la dictadura franquista, cosa que els va reportar simpaties i a vegades complicitats d’una certa cultura d’esquerres espanyola i catalana. Una barbaritat que pagaria molt cara, doncs serviria de coartada i justificació d’unes accions armades que, no ho oblidem, es van produir de manera molt dominant i aclaparadora ja en temps de democràcia, precisament per fer entrar en crisi aquest règim. No hi ha estratègia armada que sigui mai justa ni acceptable, però quan es va optar per allò que se’n va dir “socialitzar el sofriment” es va fer un pas especialment `profund i miserable. Tothom podia ser víctima i es tractava, justament, de generar el major sofriment possible creient que així s’aconseguiria derrotar l’Estat. Difícil d’oblidar Hipercor, l’atemptat de la caserna de Vic, Miguel Ángel Blanco o bé el significat especialment dolorós i cínic d’acabar amb la vida de l’Ernest Lluch.

Las mejores fotos - Macabro atentado de ETA en Vic

Després del retrat novel·lat de tot plegat que fa Fernando Aramburu amb la magnífica i colpidora Patria, poques coses es poden afegir al que  tot això va significar en una societat que quedaria marcada i condicionada per sempre. El reduccionisme pueril, les misèries i maldats sobre les que s’assenta l’estratègia terrorista d’ETA i el món abertzale, la pobresa mental del discurs identitari i l’absolut menyspreu pels valors de respecte i inclusió que haurien de ser inherents al mateix concepte de societat. El mal ni comença ni acaba en aquells que han fet servir les armes. Va molt més enllà i abasta aquella part de la política que construeix el discurs i l’estratègia basada en el terror, l’angoixa i la pràctica de la violència. Al capdavall, ETA no era més que el braç armat d’una estructura política que ara fa veure que això no anava amb ells, que només eren espectadors o com a molt intermediaris. Té a veure, també, amb aquella part de la societat que justificava en nom de ves a saber quina idea de país el fet que, com deia  el cínic Xabier Arzalluz, cal que alguns moguin l’arbre perquè els altres en puguin recollir els fruits. La versió aprofundida de l’autonomia basca descansa sobre aquest principi. El concepte de “rendibilitat” política del terrorisme ha fet molt mal a Euskadi i per extensió a tota Espanya. Per sort, les còpies que es van fer fora d’allà van quedar només en intents maldestres. Massa gent, fos per por o per comoditat, no va fer costat a tots aquells que van haver de conviure amb el terror i que van poder sobreviure en un simulacre de llibertat reclosos en la protecció policial i havent de mirar els baixos del seu cotxe cada matí. Por de morir i alhora haver de suportar l’abandó i l’ostracisme de gran part dels seus conciutadans. Superar això requereix de molt temps a més de la voluntat de no oblidar-ho. Substanciar-ho i fer retrobar de nou tota la societat requereix que els culpables, tots ells, reconeguin l’error tot mirant els ulls de les moltes víctimes. La societat actual basca sembla haver baixat el teló de l’oblit sobre el tema. Els joves actuals quan són preguntats al respecte, no saben gairebé de que se’ls parla. Impera la desmemoria. No sembla aquesta la millor cura per tal d’aconseguir que no es torni a repetir. Mai més.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s