Ens ha faltat un elemental sentit de la prudència

Portem ja divuit mesos de pandèmia. Temps per haver fet diverses anades i tornades, amb remissions i noves onades que fan que encara no sigui, ni molt menys, una situació controlada ni superada. Sens dubte que un major coneixement del virus i els processos de vacunació ens han permès sortir de la foscor gairebé medieval en la que vam estar immersos durant els primers mesos i recuperar una versió de normalitat que no acaba de ser tal mai del tot i que provoca que de vegades ens confonguem. Un procés de superació que s’eternitza en una societat ja molt esgotada mentalment, cosa que fa tendir a les autoritats i a cadascun de nosaltres ha accelerar de manera poc prudent activitats socials i abandó de limitacions que ens porten a noves onades i els efectes de les variants del virus que va comportant la seva capacitat de mutació. Una situació de precarietat sanitària i d’indefensió com en el món occidental feia segles que no se sentia, una vulnerabilitat cap a la que no estem sens dubte gens preparats per fer-hi front ni a nivell social ni institucional.

Tant el cansament col·lectiu com la necessitat de recuperar una activitat econòmica que es va pràcticament paralitzar en la seva totalitat en alguns moments, han portat a forçar les coses i no actuar de manera adequadament prudent. Al nostre país, es volia recuperar el turisme a qualsevol preu, i hem pagat justament el preu de la recaiguda en els contagis i en ser durant uns mesos el pitjor país d’Europa en efecte COVID, malgrat tenir uns índexs de vacunació força alts. Precipitació en obrir la màniga de l’oci nocturn, les festes, els festivals de música i els viatges de fi de curs. Concentracions multitudinàries de joves i adolescents sense cap mena de precaució, defenses o distància social, justament d’aquells col·lectius encara no vacunats. Una administració i fins i tot reputats científics dient que a l’aire lliure no hi hauria cap problema. Triomf de l’optimisme voluntarista. El resultat ha estat de milers de contagis i una corba ascendent durant moltes setmanes, amb hospitals i UCIS de nou saturades. Una barreja d’imprudència i incompetència que ha resultat fatal. 

Por qué los jóvenes no temen al covid?

Probablement falla en moltes persones el sentit de responsabilitat davant una situació tan seriosa com la que vivim. Es perd la perspectiva. Quan fem imprudències no només ens posem en perill nosaltres mateixos, cosa que podria resultar acceptable, sinó que justament pel que significa una epidèmia posem en perill els altres i a tota la col·lectivitat. Podem argumentar que els nostres governants són incapaços, que ens confonen, que resulten contradictoris i que tenen tendència a sobreactuar, cosa que els fa poc creïbles i, probablement, tindrem raó. Això, però, no ens eximeix de la nostra responsabilitat, de la nostra cura en actuar de manera raonable, madura i prudent. La pandèmia no s’ha superat i encara menys resolt, encara que entreveiem una certa sortida futura. Relaxar els nostres comportaments i actituds només farà que allargar i eternitzar la situació, cronificar-la. El rebuig d’una part de la ciutadania a vacunar-se demostra tant el poc sentit de col·lectivitat, d’escassa solidaritat d’alguna gent, com la facilitat amb la que penetren i s’apropien de la societat tota mena de rumors i falses informacions a través de la xarxa. S’apel·la a un fals sentit de la llibertat personal per rebutjar vacunar-se, amb la qual cosa es retarda la immunitat de grup i, mentrestant, es contagia i mor gent. El negacionisme s’ha convertit en una malaltia d’una societat massa saturada d’individualisme i de personalitats necessitades de de remarcar la seva diferència, la seva singularitat. La salut pública és un concepte que requereix, perquè funcioni, de col·laboració, cooperació i compromís. És una cosa molt seriosa. El pensament científic i el coneixement expert haurien d’estar per sobre de dèries i abstraccions particulars. Obrir internet o donar tombs per les xarxes socials més esotèriques no ens fa experts ni ens dona coneixement i autoritat, i ben segur que no ens fa més autònoms i informats. En alguns àmbits, la capacitat de mantenir la disciplina social ens fa més forts. I també més lliures.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s