Presoners del relat

Cent dies després de les eleccions i de manera agònica, finalment es conformarà un govern independentista a Catalunya. Amb tota l’escenificació prèvia de desencontres i amb l’abisme sempre com a horitzó possible, el compte de pèrdues i guanys que han fet els dos partits en joc els ha portat a un acord al que no semblen donar gaire recorregut cap dels signants. Hem assistit a una batalla política i sobretot mediàtica per intentar endossar els costos del fracàs a l’altre, però  l’empat en els possibles efectes nocius així com un accentuant sentit d’ocupació del poder ha donat lloc a un acord amb el qual no creu ningú. Només es guanya temps i comença el compte enrere. Hi ha en competència no només estratègies confrontades, sinó fòbies i desqualificacions ben greixades i alimentades durant els darrers temps. Entre l’anunci de l’acord i el ple d’investidura ja s’estan donant episodis d’hostilitat. El text signat té l’ambigüitat suficient per ser interpretat a conveniència de cadascú i poder ser utilitzat a gust com a arma llancívola.  Resultava força evident que s’acabaria per fer un pacte temporal, que s’imposaria una treva, que no un armistici. ERC ha estat presonera del temor ben arrelat a ser titllats de traïdors en un relat independentista que domina clarament el món de Puigdemont. També el no fer fàstics a l’oportunitat d’ocupar la presidència de la Generalitat, esperant un efecte balsàmic i gairebé prodigiós d’aquesta institució. L’experiència de l’anterior president, els hauria d’haver fet evident els miracles en política són més aviat escassos. Per aconseguir-ho, han hagut de suportar menysteniments i humiliacions repetides del soci contrincant, interessant en fer-los arribar a port minoritzats en la seva autoritat. La renúncia a formar part del Govern d’Elsa Artadi no es pot entendre sinó en aquesta clau.

No es pot negar que JuntsxCat ha jugat bé les seves cartes. Cosa especialment rellevant si atenem al fet que, a dins, hi conviuen almenys tres ànimes i no pas amb gaire harmonia ni amb objectius coincidents. La pulsió pujolista de poder, però, es manté intacte i han sabut utilitzar els temors i complexos del contrincant. Com al film de Nicholas Ray, Rebel sense causa, han fet l’estoic paper de James Dean/Jim Stark aguantat la cursa cap a l’abisme fins que el competidor ha frenat tot abandonant el discurs de govern alternatiu o en solitari que no tenia cap credibilitat, ni tan sols possibilitat de fer-lo possible. No està gens malament que havent aconseguit només el 20% dels vots i la tercera plaça a les eleccions, els de JuntsxCat es disposin a gestionar el 70% del pressupost de la Generalitat i disfrutin l’aparador de la presidència del Parlament. També resulta paradoxal que amb un Parlament en que més del 70% dels diputats es diuen d’esquerra, les decisions claus les prengui a partir d’ara la dreta. El preu pagat per ERC per una presidència del Govern notablement devaluada encara augmenta si tenim en compte que ha quedat aquest partit totalment presoner d’una estratègia que no és la seva, o almenys no es la que afirmaven tenir. Les ocasions perquè el “processisme” els passi factura seran moltes. La situació conflictiva i l’estabilitat apimparada de la majoria de govern espanyola tampoc els ajudarà gaire.

Tot i l’excepcionalitat dels temps que vivim, la política catalana sembla còmodament instal·lada en continuar practicant un espectacle formal molt vistós i distret però absolutament irrellevant respecte al benestar i les perspectives de futur dels seus ciutadans. Se’ls continua sense donar les males notícies en relació a unes expectatives i promeses creades pel Procés, durant anys, que disten molt de poder ser assolides en un termini històric raonable. Però es manté el discurs i continua la representació. L’independentisme, com l’orquestra del Titànic, continua tocant una música que no es correspon a una realitat circumdant que requereix d’altres partitures i, probablement, de nous intèrprets. La dissonància cognitiva s’ha instal·lat en la societat i la política catalana: disharmonia en el sistema d’idees, creences i emocions que genera una disparitat entre el que es pensa i es veu amb la manera com s’actua. Tard o d’hora algú haurà de dir la veritat, tractar a la societat catalana com a adulta, reconèixer que “s’anava de farol” i que allò que s’havia promès no és gaire més que una quimera, alguna cosa que, en tot cas, no pot anar més enllà d’un sentiment que resulta difícilment materialitzable. Seria un primer pas per recuperar el sentit de la realitat i, de pas, afrontar tot allò que no hem encarat a la darrera dècada. No fer-ho, comportarà instal·lar-nos, gairebé definitivament, en l’esquizofrènia. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s