Fragilitat

Cada vegada més les empreses modernes són marques, amb estructures molt lleugeres,  consistint bàsicament en unes seus centrals on es concentren la direcció, l’I+D i el màrqueting. De fet, el terme “treballador” ja no s’utilitza fa anys a les empreses. No és tant una qüestió de consideració o de respecte, com de deixar les coses clares: les firmes ja no senten responsables dels seus empleats. Han passat els temps en què les companyies, encara que fos a través de fórmules paternals, es consideraven una gran família amb obligacions cap als que en formaven part. L’antiguitat d’una corporació es valorava com un important valor de reputació i en les èpoques crítiques es mantenia l’ocupació fins on es podia a costa dels beneficis de la societat. Els acomiadaments eren una desgràcia i ja no diguem el tancament. Els dividends no és que fossin secundaris, però tenien la plasticitat de adaptar-se a les situacions d’expansió i de recessió econòmiques. Les condicions de treball eren dures i els salaris baixos, però en contrapartida hi havia algunes seguretats que en el capitalisme postmodern s’han perdut. El llenguatge s’ha adaptat. Les escoles de negocis van introduir primer el concepte de recursos humans, com a terme genèric i impersonal, per passar després al concepte més elevat: capital humà, en el qual els individus que en formen part ja tenen la condició de col·laboradors. Però com es tractava més que d’una qüestió nominativa, sinó d’actitud cap els treballadors, els conceptes d’outsourcing i d’offshoring es van convertir en el nou paradigma de la gestió empresarial, que ara s’anomenaria management. Acomiadar persones ja no era una acció ominosa d’últim recurs, sinó que es brandava amb orgull pels nous gurus del capitalisme formats en les escoles de negocis, molt propensos a readaptar-se a “les necessitats de capital humà” fets en nom de la millora de la competitivitat. Pura literatura. Llàstima que els nombrosos treballadors acomiadats amb EROS a costos baixos i deixats a l’estacada per la nova legislació laboral que s’havia fet per combatre “les rigideses” del mercat laboral i poder guanyar major “flexibilitat”, no ho comprenguessin d’aquesta manera.

La fragilidad nos hace poderosos | Blog Laboratorio de felicidad | EL PAÍS

En qualsevol cas, la conversió de molts antics empleats en treballadors autònoms que presten serveis a les empreses sense càrrega laboral interna, ha estat una via que continua encara avui dia el seu procés d’expansió. Hi ha hagut en els últims anys una autèntica explosió de creació de microempreses que no són més que formes ineludibles d’autoocupació i que tenen un component evident d’autoexplotació per poder tirar endavant. Dependre de les demandes de grans empreses és tenir la seguretat de sol poder facturar amb uns marges molt reduïts. Un extrem bastant particular i abundant de les noves formes organitzatives del treball en el capitalisme postmodern són les cooperatives de treball que tant ha proliferat en les restes de producció tèxtil en el món occidental o també en el sector de manufactura de la carn. Treballs que necessiten mà d’obra intensiva i que es contracta i descontracta de manera senzilla i sense costos a aquestes cooperatives de treball. Inditex ho practica molt en la producció que manté a Galícia o al Nord de Portugal. Un capitalisme que no fa sinó incorporar els valors del model capitalista asiàtic d’exportació: sobreexplotació sense responsabilitats.

La ideologia que acompanya tot això, fomenta el concepte de “ocupabilitat” com a element de tensió continu al llarg de tota la vida, ja que la voluntat de tenir treball s’ha d’alimentar amb formació i disposició a tot tipus d’humiliacions, va molt lligada a la necessitat del consum compulsiu com a únic mètode de realització personal i al paper estimulant que exerceix el deute a les nostres vides. Després d’unes dècades en què es va completar un sou cada vegada amb menys capacitat adquisitiva amb un ampli accés al crèdit bancari i a la disponibilitat de targetes de crèdit que ni tan sols havíem sol·licitat, vam viure en un parany de riquesa i de capacitat de compra fictícia,  presoners del nostre deute i dels nostres desitjos de consum sempre insatisfets. Pel filòsof Byung-Chul Han, hem mudat de “la societat disciplinària” cap a “la societat del rendiment”. Hem passat de ser subjectes d’obediència a ser subjectes de rendiment, és a dir, “emprenedors de nosaltres mateixos”. Si la societat disciplinària generava bojos i criminals, la del rendiment genera fracassats i, d’aquí, que la depressió sigui la malaltia moderna, l’expressió patològica del fracàs. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s