L’angle fosc

La societat catalana, com gairebé totes, més enllà de la seva dinàmica natural, la serva vida institucional i el seu discórrer obert i democràtic, té també una part obscura. Aquesta dimensió no evident està feta de jocs de poder exercits de manera descarnada on intervenen la política i els diners amb associacions i defensa d’interessos poc presentables i on, molt sovint, el quart poder dels mitjans de comunicació s’hi troba totalment involucrat. Si aquests soterranis on es teixeixen aliances i interessos i s’intercanvien favors existeixen sempre, ja que són inherents a una certa condició humana i a la pulsió de poder, en períodes de canvi i de transició acostumen a tenir encara més relleu i significació. Les èpoques incertes, obertes, resulten una ocasió molt propícia pels aventurers i els saltimbanquis. A les acaballes del franquisme, quan la transició política semblava inevitable però encara no s’havia iniciat, hi havia molts personatges i grups d’interessos que s’intentaven posicionar cara al futur, tot marcant distància del règim amb el que havien conviscut sense gaires problemes i que, en molts casos, els havia facilitat enriquir-se. Calia posar ous en un nou cistell. També hi havia personatges que més que vocació de política el que pretenien era situar-se en el sistema de poder polític que portaria la democràcia, que es movien de manera intensa per disposar de recursos i contactes que els ubiquessin en un bon lloc en la graella de sortida per ocupar el sistema institucional que ben segur es crearia. Era allò tan lampedusià de que tot canviarà, però del que es tracta és que tot continuï bàsicament igual. El fangueig que entre els anys seixanta i noranta es produí a Catalunya va ser notori i les seves reminiscències condicionen i empudeguen encara avui la societat i la política catalana.

La AN admite una querella de Tibidabo contra los Pujol

De tot això tracta El fill del xofer de Jordi Amat, un llibre ineludible per entendre els jocs de poder dels darrers cinquanta anys, la bassa d’interessos que han conformat la política catalana, les misèries i debilitats d’alguns dels seus personatges principals, els enriquiments sobtats i els moviments de diner, la fira de vanitats. Encara que el personatge principal sigui l’itinerari canviant del periodista Alfons Quintà, psicòpata i mala persona de manual, en realitat l’escriptor retrata els jocs de poder i d’interessos de darrera les bambolines, de l’angle fosc que també forma part de la realitat, centrant-se especialment en el paper dels periodistes i en l’entramat de mitjans. Retrat de la cultura i l’instint de domini d’uns temps en els que el cinisme interessat resulta la pulsió dominant. En paraules d’un d’ells, Josep Pla, “perquè a Catalunya ningú diu mai la veritat?” Una narració de realisme novel·lat per on desfilen l’escriptor empordanès i el seu pretensiós seguici, el president Tarradellas de l’exili amb les seves pors, els buscafortunes i especuladors amb el canvi com Manuel Ortínez o Florenci Pujol, així com franquistes que es van reposicionant com el periodista Carles Sentís. Però sobretot Jordi Pujol i tot el que ell mou i el què significa: deliris de grandesa, corrupció organitzada, el frau de Banca Catalana, l’exercici despòtic del poder, la figura de Lluís Prenafeta, les relacions d’amor i odi amb La Vanguardia, la creació de TV3 com a recurs publicitari i autojustificatiu, l’exòtica aventura de El Observador, las vinculacions amb l’empresari De la Rosa, la munió de periodistes disposats a fer de propagandistes… El funcionament descarnat de la Catalunya del poder i dels diners. Un retrat gens complaent d’uns temps en els que imperava massa silenci còmplice.. 

Com bé indica Jordi Amat, aquestes és la part obscura d’un país que, sortosament, era alhora moltes més coses i que comptava amb àmbits de la societat força més sans dels que en el llibre s’expliciten. Estem davant una sentència demolidora del que ha significat la cultura pujolista. Hi haurà qui pensi que de tot això és millor no parlar-ne i deixar-ho en l’oblit del cementiri de la història, que les coses ocultes millor que ho continuïn essent docs remoure-les les torna fètides. Cap societat, però, té una evolució sana si no substancia el seu passat, si no aprèn a base de reconèixer allò que no hauria d’haver succeït. És la única manera d’evitar que torni a passar a més de posar a cadascú en el lloc que li pertoca.

One thought on “L’angle fosc

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s