La fatal arrogància

Els rebrots contundents del coronavirus d’aquest estiu, explicats de manera confusa quan no caòtica per les autoritats, tenen i tindran molts efectes. Es produeixen molt abans d’un anunciat retorn tardoral que gairebé es va donar per fet i afecten contingents poblacionals un xic diferents als de la primavera i ens espanten una mica menys perquè la seva letalitat resulta força menor. El seu sobtat retorn i la recuperació d’una ràpida espiral de contagi més que posar en evidència la incapacitat de les autoritats sanitàries per conèixer i dominar aquest element patogen i el seu comportament, el que ha manifestat és la excessiva pressa que van tenir les autoritats polítiques, gairebé d’arreu, en recuperar una normalitat que havia d’haver tornat de manera més pausada. La raó política sembla que es va imposar a la prudència sanitària i sabedors els governants del malestar que ens provocava a tots plegats els confinaments i l’aïllament social, es van cremar etapes massa ràpid per tornar a uns hàbits que el que ha facilitat és el contagi. No cal dir que tots plegats, encara que uns més que altres, ens hem comportat de manera imprudent quan no decididament temerària. Per resumir-ho: no diu gaire al nostre favor haver obert abans restaurants i discoteques que no pas els centres escolars. La dicotomia en triar preferència entre economia i salut resulta una fal·làcia. Preservar la salut col·lectiva és condició indispensable perquè es pugui donar qualsevol activitat productiva. No es pot fer anar el carro davant dels bous. El cert, però, és que tornar enrere i reviure el malson viscut a la primavera està provocant un profund desànim. Bona part de la societat va sortir malparada i tensionada de l’experiència i ara una segona entrega resulta del tot angoixant. Així mateix, una economia tan afectada per la fosa en negre que va durar tres mesos i que ja tenia mal pronòstic pels propers temps, difícilment aguantarà amb una mica de dignitat una nova paràlisi. És molta la gent amb pocs ingressos i que té serioses dificultats per tirar endavant, com moltes són les empreses i negocis que a més de no tenir present ja no albiren un demà. Sectors sencers de l’economia notablement desballestats poden amb el rebrot rebre gairebé la sentència de mort. Hi haurà efectes duradors. I no parlo de les xifres del PIB, sinó d’activitats bàsiques i ingressos imprescindibles per poder desenvolupar un projecte de vida digna.

Puigdemont contra todos

A Catalunya el tema s’està portant de manera especialment incoherent i confusa. Aquí ens pot la ideologia i una tendència a l’excés de supèrbia. Per tal d’enfortir el conflicte que l’independentisme té plantejat amb l’Estat, no es va dubtar durant els mesos àlgids de la pandèmia de plantejar-ho com un intent d’aniquilament del país, com si fos un invent espanyol. La centralització de la presa de decisions que es va derivar de l’estat d’alarma es va identificar com un “155 sanitari”. Es va literalment acusar al president Sánchez de “assassí de catalans” així com tot el govern espanyol com un conjunt d’ineptes que havien propiciat una quantitat ingent d’infectats i morts que en una Catalunya independent ens hauríem estalviat. Recuperar les competències sanitaris es plantejava com a crucial. Tot això en un país on el desori i la crueltat de la gestió de les residències d’avis, de competències exclusives del Govern català, podien fer sospitar que tan entregats a una sola causa tendíem a ser uns gestors força maldestres. És justament aquesta exhibició d’immoderació i arrogància el que fa imperdonable el desori actual. El destí, de vegades, et juga males passades. Aquesta segona onada de fort impacte de la pandèmia agafa al govern català amb les competències plenes i, des del primer moment, evidencia tant falta de tota previsió com de capacitat d’acció coherent en un govern de coalició dividit i més pendent de les batusses particulars que no pas de fer front a una problemàtica tan greu i urgent. Per no entrar en detalls: el càrrec de director general de salut pública estava vacant i s’ha tardat dos mesos en fer-ne el nomenament. Com diu l’adagi, “vigila el que desitges, ja que et pot ser concedit”.

 

2 thoughts on “La fatal arrogància

  1. Es d’agreir la teva valentia. Es imprescindible, si volem una Catalunya intelectualment lliure, que hi hagi persones com tu que manifesten el seu punt de vista a tos els ambits de de la realitat. Gràcies també pel teu ultim llibre. Gràcies per la teva aportació a la lluita per la llibertat.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s