Europa, encara

La Unió Europea ha donat finalment una prova de la seva existència i de la seva voluntat de continuïtat futura. Després de mesos de posar-se de perfil en el tema de la pandèmia i deixar que els països més afectats haguessin d’afrontar de manera aïllada el seu impacte, finalment ha fet una posta per sindicar els esforços de recuperació de les seves economies així com apostar per l’acció solidària. Els silencis i actituds displicents d’aquests mesos han fet molt mal a la mateixa noció de “comunitat”. Que finalment hi hagués un acord per injectar fons rellevants a unes economies molt tocades no era només imprescindible per a la reactivació sinó també per donar sentit a una comunitat que té, a més dels anglesos, cada vegada més desafectes. L’euroescepticisme ha augmentat de manera significativa entre la ciutadania de tots els països. L’anomenat Fons de Recuperació i Resiliència que s’acaba d’aprovar, encara que probablement modest en el seu abast, significa apostar per poderosos estímuls públics de cara a la recuperació d’unes economies molt debilitades i amb tendència depressiva. És assumir, malgrat les resistències conservadores, que no és amb polítiques restrictives i d’austeritat com se superen les situacions contractives, sinó amb programes d’expansió fiscal. Un muntant global de 750.000 milions d’euros, la meitat dels quals tenen forma de subvenció i l’altra de préstec, que impactaran de manera prioritària a Itàlia i Espanya amb 209.000 in 140.000 milions d’euros repartits respectivament.

Una Europa social (Daniel Innerarity)

En el cas espanyol, un èxit diplomàtic i polític innegable per un govern que veu reforçada notablement la seva posició política i que, ara sí, té expectatives raonables de que la legislatura tingui continuïtat. Una plantofada per a les dretes parlamentàries que havien fiat la seva estratègia d’enderrocament de l’actual majoria esquerrana en el “quan pitjor, millor” d’un fracàs en la negociació europea. Per aconseguir aquest acord que ara el conjunt de la UE branda com a l’expressió d’una Europa cohesionada, els països mediterranis han hagut de suportar de manera estoica tota mena de retrets, humiliacions i mecanismes de control per part d’un conjunt de països relativament petits que s’han erigit, ves a saber en nom de què, en els defensors i garants del rigor i l’ortodòxia econòmica més liberal i que no deixen de passar per la cara al Sud un suposat caràcter dilapidador de recursos públics. Els eloqüentment autoanomenats països “frugals” han marcat l’agenda i han limitat l’abast i naturalesa dels acords en nom del valor de l’austeritat que diuen representar i apel·lant al seu caràcter modèlic en tant que economies poc endeutades i que tenen un dèficit estructural proper a 0. Països petits i sanejats com els nòrdics o bé Àustria i els Països Baixos. Ha estat sobretot el líder conservador holandès Mark Rutte qui ha protagonitzat els pitjors episodis tot representant la cara europea menys solidària i amb un notori supremacisme i superioritat moral ancorada en el caràcter estricte de la seva cultura protestant. Ha d’haver estat difícil acceptar lliçons d’un país que ha dinamitzat la seva economia ja fa dècades a base de constituir-se en un paradís fiscal al bell mig de la Unió Europea, que exhibeix la prostitució al carrer com un dels seus atractius turístics i que, antany societat multicultural i integradora, exhibeix ara una part de la seva ciutadania notables dosis d’actituds excloents i xenòfobes.

En tot cas, bé està el que bé acaba. Les actituds limitadores de l’europeisme es poden entendre en alguns casos en clau de política interna dels països. La imatge d’una Europa “malbaratadora” resulta molt potent en algunes societats i els seus líders s’afanyen a exhibir actituds de rigorisme que resulten molt antipàtiques en altres. És el preu necessari a pagar per una construcció europea fràgil i parcial, feta de cultures molt diverses quan no sovint confrontades. La seva unitat sempre serà sempre  dèbil, precària i incomplerta, tant com necessària i imprescindible.

 

One thought on “Europa, encara

  1. Ja puc tornar a dir que sóc europeu?

    😊

    El vie., 31 jul. 2020 a las 12:33, Josep Burgaya () escribió:

    > Josep Burgaya posted: “La Unió Europea ha donat finalment una prova de la > seva existència i de la seva voluntat de continuïtat futura. Després de > mesos de posar-se de perfil en el tema de la pandèmia i deixar que els > països més afectats haguessin d’afrontar de manera aïllada el” >

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s