La insuficiència del treball

El treball s’ha convertit en un bé escàs en el primer món i encara més escàs si la falta de qualificació només permet buscar-lo en àmbits poc especialitzats i sense vinculació amb el coneixement, a no ser que ens resignem a treballar en el sector informal de l’economia i amb molt baixos salaris. L’antic treball protegit, segur i per tota la vida ja fa temps que és una utopia, tant en els pocs llocs de treball industrials, en els serveis, com en aquells més vinculats al coneixement. S’ha imposat la cultura que cadascú és la seva pròpia empresa i cap empresa ni corporació és ni serà un habitacle on sentir-se segur i protegit. Predomina el concepte “d’empleabilitat”, és a dir, el conjunt d’habilitats, experiències, coneixements i connexions a la xarxa de networking que haguem estat capaços d’adquirir, a més del grau d’humiliació i maltracta que estiguem disposats a acceptar. Probablement el treball mai més serà el que va ser i, el què és segur, que en les condicions horàries actuals no n’hi haurà per a tothom. La mecanització i la tecnologia disponibles aniran reduint sens dubte el paper de la mà d’obra en molts àmbits. Repartir el treball disponible ha estat una aspiració des de fa dècades, que no ha superat el terreny de la mera teoria. Treballar la meitat d’hores, però tothom, permetria obtenir globalment tot allò que és indispensable per a una vida digne. El problema, i precisament per això no és més que una quimera, si el que es vol és que el salari mitjà tingui un bon nivell de capacitat adquisitiva, això topa amb un augment notable dels costos de producció, quan justament les empreses busquen salaris més barats i mà d’obra flexible als països emergents per pagar-los remuneracions de misèria. Quin sistema de governança pot canviar les regles i tornar la producció als països de partida i amb millors condicions laborals i salarials que les actuals?

Consejos para afrontar la falta de trabajo | Cositas Femeninas

El problema de fons va molt més enllà del treball. Té a veure amb la lògica i el sentit del sistema productiu en que estem immersos, com també amb el sentit d’un determinat model de consum que tendeix a l’excés i al malbaratament de recursos. Als anys trenta, Keynes es plantejava els límits morals de la creació de riquesa. Quan s’assoleixen  nivells acceptables de benestar, el creixement econòmic continuat deixa de tenir gaire sentit. “Quant és suficient?”, es preguntava l’economista anglès tot preveient que amb cinquanta anys la lògica del creixement continuat i de l’atresorament deixarien de tenir cap justificació. Ell s’ho mirava des d’una concepció moral de l’economia, en la que no acceptava que enriquir-se fos la finalitat de la vida, sinó tan sols un mitjà per assolir el benestar. La vida té dimensions força més interessants, deia. Probablement no s’adonava de la irracionalitat que es pot despendre d’un desmesurat esperit de lucre i de l’avarícia que l’acompanya. El sistema econòmic justament es caracteritza per no tenir direcció, per no tenir un patró al davant que pensi en termes de benestar col·lectiu. Des del 1930, al món occidental, la capacitat productiva s’ha multiplicat per cinc, mentre que la jornada laboral mitjana només s’ha reduït un 20%. Als països que havien avançat en la reducció del nombre d’hores de treball, la crisi econòmica del 2008 els va fer tornar allà on eren per tal de disminuir els costos de producció i frenar la tendència deslocalitzadora, mentre les edats de jubilació tendeixen a posposar-se en nom de la sostenibilitat del sistema de pensions. Té una certa lògica que quan envellim més i millor tardem més en sortir del món laboral, però això es fa a costa d’impedir o dificultar les noves incorporacions de la població jove.

Als països pobres i als emergents el repte del treball en els propers anys és passar de l’economia informal a un cert grau de formalització, alhora que millorar les seves condicions i salaris. Bàsicament, que el treball esdevingui digne. La dinàmica de l’economia actual, però, no fa pensar que justament es vagi en aquesta línia. Al món occidental, clarament, la tendència és inversa: de la formalitat a la precarietat. Ulrich Beck definia la situació actual i futura, com la d’un capitalisme sense treball, on hauríem passat de la rotació de conreus agrícoles d’antany a la rotació d’ocupacions. Un món de ciutadans que alternen l’ingrés amb el subsidi i el treball amb l’ocupació. El retorn a la fragilitat i a la inseguretat del món preindustrial. Caldria recordar que la noció de societat així com els sistemes democràtics s’han fonamentat en una cultura articulada entorn del treball. Com diu el proverbi, al llençar l’aigua de la banyera hauríem de mirar de no llençar també la criatura que hi ha a dins.

 

One thought on “La insuficiència del treball

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s