Desmaterialització

Que res sigui sòlid i permanent resulta característic de la postmodernitat. Canvi, mutació contínua, desvinculació… Zygmunt Baumann ho va sintetitzar molt bé amb el seu concepte de “societat líquida”. Estem condemnats a habitar en un món sense referències estables en el que tot resulta evanescent. El triomf de l’eteri. Això es concreta en el desdibuixament de valors i conviccions ideològiques, en el debilitament del propi concepte de societat entesa com a comunitat articulada per llaços de solidaritat, en la mercantilització i falta de continuïtat en les relacions personals o en l’afebliment del valor del coneixement i l’ús de la racionalitat com a components essencials de la nostra relació amb el món. Ens hem o ens han convertit en individus aïllats, indefensos i temorencs, incapaços de valorar gran cosa més enllà de la emocionalitat i l’interès purament personal. No hi ha ja més Déu que el consum.

Un dels àmbits de debilitament de la antiga solidesa ha estat sens dubte el món del treball. La feina ja no és per tota la vida i la cultura empresarial ha tendit a emancipar-se de qualsevol obligació en relació als treballadors. Tot i anar adoptant un llenguatge pompós que ha portat a qualificar la mà d’obra en empleats, col·laboradors, capital humà o talent com volent expressar una elevada consideració, en realitat el que s’ha anat fent efectiu és un procés invers en el que l’ocupació s’ha convertit en una cosa temporal, precària i cada vegada més mal remunerada. Moltes persones resulten condemnades a la inestabilitat que suposa alternar curts contractes de treball amb períodes sense feina i a mercè de subsidis públics, ingressos mínims vitals o solidaritats familiars. També haver d’alternar feines diverses per aconseguir rendes migrades que donen per poc més que per a resistir. No és una cosa minoritària, és el món en el que habiten un 40% de les persones del nostre entorn. I en augment. El debilitament del treball degut a la tecnologia o bé a la deslocalització va i anirà en augment.

Coronavirus: ¿Cómo organizar el teletrabajo y evitar distracciones ...

Arrel de la pandèmia del coronavirus i el confinament aquesta desmaterialització del treball ha fet un pas més amb el teletreball. Aquest és un concepte que, com tantes vegades, es presenta amb unes connotacions positives i progressistes que dista molt de tenir. Els efectes pels treballadors són fonamentalment nocius. La desaparició física del lloc de treball té resultats notòriament disgregadors sobre l’estabilitat i la continuïtat de l’ocupació. També el treball es converteix de manera estricte en un no-lloc que habita a la taula de la cuina de casa i que fa que ja no hi hagi separació entre activitat laboral i vida personal i familiar. Cal estar sempre activat i disponible, encara que sigui amb baixa intensitat i una productivitat més aviat feble. Certament que en la situació excepcional que ens ha tocat viure ha estat un inexcusable recurs d’urgència, però convertir-ho en virtuós i generalitzable en el temps resulta una exageració i una renúncia a drets laborals i a mantenir una saludable vida personal. De fet, la primera fal·làcia està en sobrevalorar el mateix concepte ja que, com també hem vist, les activitats essencials i serveis bàsics requereixen de presencialitat: serveis sanitaris, distribució alimentària, transports, construcció, serveis de neteja… Entre els valors positius que se solen atribuir a la pràctica del tele-treball, hi ha el de la conciliació amb temes familiars i domèstics. No ens enganyem, en realitat això pot comportar algunes reculades notòries respecte a qui fa què en els treballs domèstics a més de condemnar algunes persones –amb un notable biaix de gènere gairebé assegurat- a la desprofessionalització i a la pràctica d’activitats i salaris “complementaris”.

Donar per bona la cultura del tele-treball, és donar per bo el model d’un treball sense socialització, desnaturalitzat, sense arrels i sense vincles. Facilita l’assumpció d’una part dels costos de producció per part del laborant i la desvinculació absoluta de l’empresa en relació a un “col·laborador” que, per no tenir, no té ni una cara visible. Representa accentuar la cultura de la precarietat, de l’usar i llençar al pot de les escombraries. La cultura del tele-treball fomenta i facilita una tendència encara incipient però que serà molt important els propers anys: els tele-immigrants. Si els treballadors fan la feina des de casa i sense tenir-hi cap obligació, perquè no fer-ho amb gent de Bangladesh. Se’ls pot pagar amb salaris de Bangladesh. Donar per bona i per progressista la cultura de l’ocupació sense lloc de treball resulta un error i una condemna, un desarmament i una genuflexió més del treball enfront del capital, l’abandó de qualsevol pretensió de recuperar l’equilibri.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s