Nissan

El tancament de la planta de Nissan de la Zona Franca és molt significatiu. Denota una vegada més el cosmopolitisme desarrelat de les grans corporacions multinacionals que tanquen aquí i obren allà sense cap més consideració que el compte de resultats. No són d’enlloc. Es posa de manifest com la indústria global tendeix a prioritzar costos salarials baixos i desplaça les seves factories cap a llocs amb gent disposada a treballar a un altra preu o bé disposar-hi d’un ecosistema tecnològic adequat. També s’evidencia que Espanya, com tampoc Catalunya, disposen d’una política industrial digne d’aquest nom. Tot i l’impactat efecte de l’anunci del tancament, només el poden considerar inesperat aquells que badaven notòriament. L’empresa no encarregava nous models a la planta fa temps, la qual només treballava el 20% de la seva capacitat i des de fa anys que no s’hi feia cap mena d’inversió. Els sindicats fa temps que s’havien agenollat al xantatge evident d’aquesta empresa per tal de retardar l’inevitable, acceptant acomiadaments parcials i baixant salaris, així com les administracions proporcionant-los ajuts públics. No han servit de res ni els recursos públics injectats ni els sacrificis fets pels treballadors. Perden el lloc de treball directe 3.000 treballadors i arriben fins a 25.000 els indirectament afectats en les 500 empreses proveïdores de la companyia. Xifres importants en temps de desocupació, precarietat i crisi econòmica com efecte del coronavirus, però especialment rellevant resulta la càrrega simbòlica d’això. La desindustrialització continua avançant en una Catalunya que sembla haver-se posat només en braços d’un sector tan fràgil com és el del turisme i en mans de dirigents que semblen donar per bona la quimera de que aquest ha de ser un país postindustrial. Obvien ,que una part important del sector serveis segueix els passos del desplaçament industrial, ja que li fa una funció auxiliar. La modernitat no va lligada a buidar-se d’activitat manufacturera com defensen alguns. Alemanya n’és un bon exemple. La gran diferència és que aquell país disposa d’una gran indústria nacional -que quan convé, com ara, protegeix-, l’estratègia de la qual no és la dels mínims costos laborals, sinó el de la tecnologia tot augmentant la productivitat i de la qualitat, apostant per jugar en el segment alt del producte industrial.

Nissan cierra sus fábricas en Catalunya

El retrocés del sector de l’automoció a Catalunya i Espanya, justament explica moltes coses sobre el que significa ser depenent de la inversió exterior i de no disposar de projectes econòmics i industrials de llarg recorregut. Alemanya és la primera potencia europea en el sector de l’automoció, amb 5,6 milions anuals de vehicles que surten der les seves factories, a banda de disposar d’importants marques que produeixen fins a 15 milions de vehicles anuals a altres països. Malgrat desplaçar a territoris amb salaris més baixos una part de la producció, ha aconseguit crear ecosistemes molt potents en ciutats del propi país, amb empreses hipertecnològiques i innovadores molt vinculades a les universitats. I fa la transició del vehicle de motor d’explosió cap al cotxe elèctric, en el que el valor més important que porta incorporat és justament això, tecnològic. Espanya és el segon productor europeu de vehicles, amb 3 milions anuals, per davant de França que només en produeix malgrat la seva fama 2,4. Però la comparació amb Alemanya s’acaba aquí. També amb França. Tenim fàbriques d’empreses estrangeres situades en el territori sobre les que no es té cap influència i en les que el model productiu, en general, no ha evolucionat segons la tendència de la indústria automobilística de futur. S’han perdut les marques “nacionals” i les factories de producció busquen més que res les avantatges comparatives en els salaris que ara ja es troben a una altra banda. No hi ha una indústria d’automoció pròpia i encara menys un projecte de futur, una estratègia, elaborada des de les administracions. No hem seguit el model d’Ulm o Wolfsburg i encara menys el del clúster de Baviera, sinó Detroit i les seves fàbriques buides i el paisatge industrial de la desolació. Ara tothom plora. Des del Govern de la Generalitat, tan amatents a les qüestions simbòliques però sempre tant allunyats de la prosaica realitat, es lamenten que a la seu central de l’empresa Nissan ni tan sols se’ls posen al telèfon. Les grans corporacions només solen atendre a aquells que es fan respectar. I no ho hem fet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s