Més evidència de pobresa

Entre les coses que ha posat de manifest la pandèmia hi ha la fragilitat del mercat laboral. Com era evident que passaria, tot un important sector que habitava en la precarietat i la inseguretat del lloc de treball s’ha vist d’un dia per l’altra sense cap ocupació ni ingrés. De la inseguretat laboral a la pobresa hi ha només una passa. A l’altra cantó de la porta a la que ha cridat l’alarma del coronavirus, per molta gent hi havia la penúria. I no només la “pobresa relativa” de tenir pocs ingressos, sinó la carència severa que porta a haver de recórrer a ajuts i al altruisme alimentari per sobreviure. Pobresa de solemnitat en deien abans. I és que l’ocupació ja fa temps que ha anat esdevenint una cosa efímera, feta de compromisos de curta durada i de la conversió d’una part creixent dels treballadors en autònoms que es contracten i subcontracten amb tota la facilitat del món i sense que els empleadors se sentin amb cap responsabilitat. Tot ben legal, encara que dubtosament ètic i poc sostenible socialment. És la famosa liberalització del mercat de treball que, deien els experts neoliberals, serviria per fomentar les contractacions i la superació de les elevades taxes d’atur. La reforma laboral que se’n va derivar el que va fer es legalitzar tota mena de formes de precarietat, de subordinació i de dependència. Tot un món deixat a la intempèrie. Amb aquestes bases, resultava evident que la recuperació de l’ocupació després de la crisi del 2008, seria molt lleugera i etèria.

Es podien publicar estadístiques de que millorava la inserció laboral, però en realitat hi havia multitud de persones que no tenien més remei que acceptar condicions draconianes: contractes de dies o setmanes, salaris indecents, falsos autònoms, acumular diversos treballs complementaris per obtenir un salari acceptable, discontinuïtat de feines. El triomf del món de la “gig economy”, és a dir, d’encàrrecs i “bolos” que serveixen per malviure quan la situació és de bonança i que et condemnen al no res quan van maldades. Hem donat per bo un mercat laboral dual en el que un 60% dels empleats disposem de treballs més o menys segurs i salaris dignes, cosa que ens dóna “dret” a mantenir una vida força estable i unes raonables expectatives de futur. Però hi ha un 40% de la població activa que viu en un altra món i sovint fem veure que no ens en donem compte. Una tercera part d’aquests, són aturats de llarga durada i amb possibilitats gairebé nul·les d’accedir a alguna cosa semblant a un lloc de treball. Condemnats a malviure amb ajuts escassos i solidaritats familiars difícils. Els dos terços restants són treballadors en situació flotant -reserva laboral se’n deia abans- la majoria dels quals han deixat de percebre cap ingrés amb l’impacte de l’epidèmia actual. Les xifres ho diuen tot. A Espanya el 21,5% de la seva població està per sota del llindar de la pobresa, una part de la qual és molt severa. Es concentra majoritàriament en famílies amb parelles de mitjana edat i amb fills on no hi ha l’efecte coixí que acostumen a tenir les persones amb accés al sistema de pensions. Dels 28 països de la Unió Europea, som el sisè amb més nivell de pobresa. Una de cada quatre persones es troba en zona de risc d’exclusió social. La pobresa no ha nascut amb el coronavirus, ja hi era, però ara s’ha evidenciat de manera cruel. Aquesta epidèmia ens deixa les imatges dantesques d’hospitals desbordats i amb gent condemnada a morir absolutament sola, però també les llargues corrues de ciutadans que han hagut de pidolar bosses d’aliments i d’ajudes per menjar. La tragèdia de caure en la pobresa no és només ni especialment material. És veure com la pròpia  dignitat és trepitjada i patir una enorme humiliació.

Las colas de la pobreza se alargan | Comunidad Valenciana | EL PAÍS

Finalment sembla que el govern espanyol aprova un Ingrés Mínim Vital per pal·liar una situació a totes llums inacceptable. Una llei necessària, però que serà ben segur insuficient per resoldre un problema que ha esdevingut estructural, de llarg abast, i que requereix de més accions que proporcionar uns imprescindibles subsidis. I és que tothom hauria de tenir el dret i la possibilitat de desenvolupar un projecte de vida digne. Si no és així, no són persones individuals les que “fracassen”, sinó el conjunt de la societat. I d’una manera estrepitosa.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s