La batalla pel relat

Resulta bastant evident que l’epidèmia actual ho està sacsejant gairebé tot en el nostre món, i les certeses que creiem tenir han esdevingut fràgils i mudables. Assistim a una escenificació tràgica de les nostres debilitats, ja siguin sanitàries, econòmiques polítiques o socials. Les coses ha resultat que no eren ben bé com creiem, però encara menys el futur serà allò que ens pensàvem que seria. La incertesa ha esdevingut la sensació dominant. Es fàcil de llegir aquests dies plantejaments beintencionats que afirmen que després d’això farem un reset, canviant la nostra societat de prioritats i centrant-nos en el que es elemental; creuen que construirem un demà fonamentat en la solidaritat i el bé comú, basant-nos en una societat empoderada i exigent. Somric. Obvien que els interessos socials contraposats, les dinàmiques de l’economia que aprofundeixen en la desigualtat o bé el debilitament dels sistemes democràtics en el que estàvem immersos ben probablement continuaran i, segurament, amb més ímpetu que mai. Els pensadors o simples opinadors econòmics especulen aquests dies sobre la profunditat de l’escenari del camp de batalla, i solen fer-ho en els termes de sempre, centrats en la figura totèmica del PIB, un indicador que, com em sembla que hem dit altres vegades, informa sobre fluxos quantitatius, però que no diu res sobre el benestar o las característiques qualitatives de l’economia. Es debat molt sobre si a la sortida del confinament la recuperació serà immediata en forma de “V” o bé la recuperació tardarà i l’evolució serà en forma de “U”. També hi ha qui, fent servir la imaginació, parla d’un estancament que crearia la figura del logo de Nike.

Impacto económico del coronavirus | Economía

Com va passar amb la crisi del 2008, la guerra que vindrà, extraordinàriament virulenta en el terreny comunicatiu i de les idees, versarà sobre quin relat del què ha passat s’imposa, quina visió estableix quines han estat les causes i quines han der ser les conseqüències. Com deia el darrerament recuperat pensador italià Antonio Gramsci, en qualsevol context i circumstància històrica, les veritables batalles són les que es lliuren per establir l’hegemonia cultural. I justament com vam viure ara fa més de deu anys amb la crisi econòmica, no podem donar per fet que les febleses evidenciades per un sistema econòmic disfuncional, ens portaran inexorablement a la recuperació del millor de l’Estat del benestar, cap a un sistema econòmic més just, a posar un cert ordre en un mercat descontrolat i hegemonitzat per les fiances, en prioritzar tot allò que signifiqui major cohesió de la societat. El relat sobre la crisi del 2008 el van acabar per imposar els mateixos que havien creat les condicions perquè es produís: austeritat, prioritat de control del dèficit i el deute, desregular el mercat laboral, major individualisme, identificar les estructures estatals com a ineficients, els pecats han de comportar penitències, la democràcia entesa i reduïda únicament als processos electorals…

Semblaria que ara, de nou, hi ha sòlids arguments per defensar allò que és comú i mancomunat enfront d’allò que és particular i egoista, l’extraordinari paper que han de jugar la sanitat i un sistema de serveis públics ben dotats i finançats, una fiscalitat progressiva i adequada per mantenir les xarxes de provisió de seguretats que ens ha de donar l’Estat a tots, reconduir les economies més especulatives i fràgils cap a estructures productives sòlides en la creació de valor real i no només aparent, reforçar les cultures i pràctiques democràtiques tot garantint que la informació plural i veraç sigui un dret per a la ciutadania… Però una vegada més, es fa sentir amb més força l’argumentari, el relat, dels que malden per mantenir el status quo, que no pas les veus crítiques i que propugnen un canvi. És més, el relat dretà, neoliberal, actual advoca per una regressió en els drets i llibertats, pel debilitament de la funció política i el paper reequilibrador dels Estats i per convertir en normal i definitiva una major desigualtat i precarietat social i personal. El seu gran instrument és el de consolidar les pors col·lectives que la pandèmia ha engegat i així convertir-nos en individus aïllats, temorencs i insolidaris. Valdria la pena lluitar, i amb molta força, en aquesta batalla.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s