Brexit. Any 1

Encara que a dia d’avui s’estan negociant les condicions finals i els serrells de tota mena pel divorci entre Gran Bretanya i la Unió Europea, el temps del desacoplament i el desencontre ja corre i ho farà de manera ràpida. Els efectes encara no es veuen, però s’intueixen i ho seran tot menys agradables. Tant pels que se’n van, com pels que es queden. Els britànics han decidit ser una illa en tots els sentits i desincorporar-se d’un continent del que, de fet, bona part de la seva gent mai s’ha sentit formant part del tot. Haver estat la primera potència mundial durant segles i haver disposat del major imperi colonial mai constituït imprimeix caràcter. Malgrat la accentuada decadència de Gran Bretanya des de fa ja un segle, ha quedat fixat un complex de superioritat que fa creure a molts d’ells que són els pares de la civilització occidental, de la democràcia i de la industrialització. A la seva actitud supremacista, caldria contraposar-los el fet que també han estat portadors d’explotació i barbàrie a tots aquells pobles que han ocupat, esclavisme inclòs. La decadència llargament incubada els ha induït a mantenir un posat aristocràtic, distant, com si estiguessin per sobre del comú dels mortals. Els efectes de la darrera crisi econòmica i el reflux de la seva profunda desindustrialització, ha portat a la majoria de l’electorat a tancar-se en la tribu, defugir d’Europa i donar per bones les fal·làcies de que eren ells els que finançaven la Unió Europea, o bé que els moviments migratoris que els hi canalitzàvem no feien sinó diluir la seva cultura i la identitat pròpia. Lògicament, Anglaterra i els britànics no són només això, però aquesta pulsió, degudament promoguda i activada, ha esdevingut dominant. Com sempre el populisme simplificador s’imposa entre classes mitjanes en decadència i classes populars maltractades per l’economia, amb el tret comú de poca formació, una certa edat i molta ignorància acumulada. La ràbia i la sensació de que no se’ls ha tingut en consideració, ha fet la resta. Així creuen obtenir respecte.

Resultat d'imatges per a "boris johnson dominic cummings"

Boris Johnson, Dominic Cummings o Nick Farage coneixen bé i han explotat de manera exitosa l’Anglaterra de les pors i de l’orgull ferit. Se’ls va dir que podien “decidir el seu destí” i encara que desconeixen les conseqüències profundes, entenen que així ho han fet. Parlar de demagògia, abús de la mentida o desinformació en relació al referèndum del Brexit de 2016 és quedar-se curt. Es podria dir que els referèndums els carrega el diable i que reduir temes complexos a una pregunta binària pot tenir aquests efectes, ja que l’elector vota segons els malestars del moment. Però hi ha hagut una segona volta en forma d’eleccions, i el suport a un personatge tan detestable com Boris Johnson ha estat clarament dominant, mentre el Partit Laborista feia, una vegada més el paper de la trista figura, sense cap relat alternatiu, perdut entre el sí el no o bé tot el contrari. Johnson doncs cavalcarà de manera desbocada una sortida en la que no farà sinó doblar l’aposta del seu llenguatge groller i la presa de decisions poc assenyades. De moment es focalitza en el tema de la immigració, que és el que li dóna popularitat i el va fer guanyar. S’endureix i molt la possibilitat pels estrangers de radicar-se a Gran Bretanya, pretenent que ho facin només gent molt qualificada i socialment ben assentada com si aquell país fos una economia puntera. No ho és. Probablement la seva bifurcació amb Europa portarà a accentuar la relació comercial, econòmica i política amb els Estats Units, especialment interessats en l’època Trump a afeblir i a poder ser dinamitar la competència de la Unió Europea. Possiblement, l’economia britànica descansarà, encara més, en la capitalitat financera de la City de Londres i la seva funció orquestradora del entramat de paradisos fiscals que hi ha repartits pel món. Avui ja representa un il·lògic i desmesurat 20 per cent del seu PIB. En aquest context i durant els propers anys, Europa faria bé d’oblidar-se de Gran Bretanya i a poder ser no caure en la temptació de furgar en les seves contradiccions polítiques, econòmiques i territorials, que són moltes. Malgrat els seus dirigents, la seva ciutadania no s’ho mereix.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s