Paisatge abans de la batalla

El Procés sembla haver-se esmorteït de manera força evident els darrers mesos. Hi ha qui diu que ja no tornarà a agafar la lluentor que havia tingut i que, el descoloriment de la profusió de banderes i llaços grocs del carrer és més que una metàfora de la seva situació. Representa l’estat d’ànim d’una col·lectivitat ja esgotada per la tensió d’una mobilització que ja dura vuit anys, en la que a les promeses incomplertes li succeeixen noves promeses ja escassament creïbles per a una parròquia que, almenys una part de la qual, se la veu força desanimada. Una prova d’aquest retraïment de El Procés, diuen els politòlegs, en seria el trencament evident de la seva unitat estratègica. ERC, hauria apostat per una realpolitik consistent en un gir moderat que els ha portat a practicar el que ara se’n diu “independentisme constitucionalista”, cosa que evidentment resulta una contradicció en els termes i, sobretot, en relació al que havien practicat fins fa ben poc. Joan Tardà seria el cuiner d’aquesta mutació, se suposa que beneïda per Junqueras, i escenificada de manera poc creïble a Madrid pel que alguns independentistes qualifiquen com a “Rufián i Lleida”. M’imagino en Durán fent-se un tip de riure. Mentrestant, els dos possibles candidats d’Esquerra –Aragonès i Torrent- esmolen les eines i van prenent posicions en el que també serà un notori conflicte intern. No tothom a ERC assumeix el Camí de Damasc recorregut per aquells que diuen la prioritat és ara eixamplar el moviment.

A l’altra riba del moviment, hi ha una amalgama de grups i estratègies tampoc unificades, però que convergeixen en continuar unides a l’entorn de la figura ja més que grotesca de Puigdemont, el qual tot i haver desaparegut del primer pla, sembla tramar i ordir entorn als noms i sigles de la seva constel·lació. Té a favor la capacitat de fer girs de guió continuats en el moviment, una notòria capacitat per a la performance i sens dubte bones dosis de popularitat entre l’independentisme més irredemptista, tal i com es va veure als resultats de les eleccions europees. Té en contra una fragmentació evident, un patètic president de la Generalitat, l’haver cremat gran quantitat de noms que havien estat presentats com els nous líders de “l’interior”, les ganes d’Artur Mas de retornar o la pretensió d’antics convergents de reduir-lo a la condició de “reina sense govern”. Compta Puigdemont amb forces d’agitació notòries com són l’ANC de la inefable Elisenda Paluzie que aquest estiu ha assumit el paper de Joana d’Arc de l’independentisme més arrauxat o dels CDR actuant com a forces d’assalt contra la traïdoria dels moderats, tot tirant-los fems tant de manera metafòrica com literal.

Resultat d'imatges de llaços descolorits

La tardor ens depararà, ben segur, emocions fortes i suposo que girs inesperats i impensables. El com es faci i es desenvolupi la Diada tindrà la seva importància, com en tindran també els aniversaris del 17-O o bé dels empresonaments. Enmig, o al final, de tot plegat la sentència sobre el Judici de l’1-O, la qual es considerada per uns la mare de totes les batalles i, per altres, el que donarà el termòmetre a la situació i hauria de permetre iniciar processos de sortida de tal atzucac. Gairebé tothom dóna per fet que la sentència serà condemnatòria i la discrepància o l’interrogant rau en la seva duresa. L’independentisme unilateralista desitja una condemna dura que permeti reforçar el seu discurs deslegitimador del poder judicial espanyol i de la seva mateixa democràcia, tot apel·lant a una suposada i orquestrada venjança contra l’independentisme. És aquí on la sentimentalitat tornarà a esdevenir predominant i on qualsevol posicionament constructiu o de moderació processita pot resultar arrasat. Resulta difícil de creure que ERC suporti aquesta pressió i aguanti la posició. Qui aconsegueixi imposar el seu relat mediàtic en els mitjans públics tindrà força importància en establir quin és el sector que esdevindrà hegemònic.

I tot això en un context polític espanyol inestable per la constitució o no d’un govern d’esquerres o de grenya política descarnada per la repetició d’eleccions. S’hi podrien afegir, també, les onades d’un Brexit que probablement serà molt traumàtic, o bé la tempesta a mar obert, de moment només comercial, entre Trump i la Xina. Uf!

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s