La batalla de Barcelona

L’independentisme sembla haver-se focalitzat en prendre el bastió de l’Ajuntament de Barcelona. Per terra, mar i aire mediàtic se’ns bombardeja i es continuarà fent fins el dia 15 de juny sobre el caràcter indiscutible de que a Ernest Maragall li correspon tenir l’alcaldia de Barcelona i que, de no ser així, significaria una mena de robatori o estafa als resultats de les darreres eleccions, i una prova més de la perversitat moral d’un unionisme que desposseiria, també una vegada més, d’allò que és propi del sobiranisme. Amb aquest argumentari i amb aquest pressing catch sobre els Comuns i el conjunt de la ciutadania, s’obvien algunes coses que, al meu modest entendre, resulten bàsiques. Els governs democràtics es conformen a partir de majories. La capacitat de pactar i disposar de ponts amb altres forces polítiques és fonamental. Quan es practiquen discursos arrogants i excloents, el més fàcil és acabar sol. Encara que es repeteixi fins l’infinit, l’independentisme no ha guanyat a la ciutat a Barcelona. I no sols això, ha quedat molt lluny de fer-ho. El 31% del vot o 15 regidors sobre 41 no representen cap mandat, ni tan sols una tendència dominant. Especialment cínic resulta desqualificar qualsevol alternativa parlant del “pacte de perdedors”, quan els mateixos que ho branden semblen oblidar que per aquesta regla de tres, Inés Arrimadas hauria de ser la presidenta de la Generalitat, cosa que ni tan sols gosen imaginar en el seu pitjor dels malsons. Certament que ocupar l’alcaldia de Barcelona té una importància política cabdal, tant en l’aspecte específic de govern d’una ciutat emblemàtica, com per la càrrega simbòlica que té per l’independentisme, delerós d’ocupar una plataforma més que pugui donar continuïtat i nous aires a El Procés. Però justament per això, la majoria dels barcelonins ha votat projectes que prioritzen gestionar bé la ciutat i no semblen estar especialment estimulats per participar en aquest “Jocs de Trons” a nivell local.

Resultat d'imatges de la batalla de barcelona

 

Els resultats han fet baixar de cop a Ada Colau a la terra. La reacció plorosa de la nit electoral va denotar una falta notòria de capacitat i cintura política. El PSC va adoptar una actitud prudent i un intel·ligent perfil baix, tot esperant que les emocions inicials sedimentessin. En aquest context Manuel Valls va demostrar la rapidesa de reflexos que només dóna l’experiència, a més de disposar d’un projecte polític propi al marge i més enllà de Ciutadans. Sens dubte que intentar estar al marge dels blocs que s’han construït en la política catalana com ha fet Colau es pot considerar positiu, però ancorar-se en vaguetats i voler acontentar objectius contradictoris sempre té una cursa curta. Els Comuns estan inexorablement emplaçats a començar a fer política de veritat, amb les contradiccions que això sempre comporta. A Barcelona tenen la possibilitat de, pactant amb el PSC, tirar endavant un projecte progressista de ciutat tot intentant respondre als molts reptes i problemàtiques que té aquesta gran urbs plantejats. O tenen la possibilitat, democràticament ben legítima, d’incorporar-se plenament al “processisme” tot lliurant Barcelona i tota la càrrega simbòlica incorporada a Ernest Maragall. No és una opció menor, resulta una tria de gran transcendència estratègica i política. I no cal oblidar que en aquest cas, com gairebé sempre en política, el factor personal acaba essent determinant. Els Comuns han demostrat ser un projecte extraordinàriament dèbil i voluble, que sembla començar i acabar-se en Ada Colau. És el problema que tenen els hiperlideratges tan en boga en la nova política. Disposar de l’Alcaldia tot encapçalant un projecte d’esquerres durant quatre anys, probablement dotaria a aquest espai polític de temps per reorganitzar-se i enfortir-se de cara a jugar algun paper en la política catalana futura, els proporcionaria d’una segona oportunitat. Lògicament, s’haurà d’escoltat de tot. O bé, fer de trampolí de l’independentisme, tot incorporant-s’hi de facto, li proporcionarà càrrec però una total irrellevància política, a no ser que incorpori del tot la nova veritat “revelada” i adopti la fe del convers que alguns practiquen de manera desaforada.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s