El dret a morir quan es vulgui

Ha repuntat de nou el debat de l’eutanàsia a Espanya. Apareix de tant en tant, en general vinculat a alguna experiència dramàtica i colpidora de persones que estimen prou algú del seu entorn per ajudar-lo a morir i evitar-li graus insuportables de degradació i de patiment, encara que la falta de regulació del tema els acabi per comportar efectes penals. Han coincidit en el temps el cas d’un metge madrileny condemnat per practicar l’eutanàsia a un malalt terminal que li va demanar que ho fes, o bé el ciutadà barceloní que ha assistit el suïcidi de la seva parella. El fet d’estar en campanya electoral –alguna vegada deixem d’estar-ho?- ha facilitat que el tema saltés al primer pla de l’agenda política i mediàtica, i que els candidats mal que bé s’haguessin de definir sobre el tema. És una qüestió el debat del qual ens acostuma a incomodar. Preferim no pensar no només en el caràcter finit de la vida, habitant aquest món com si fóssim immortals, però encara menys el caràcter devastador que pot tenir la malaltia tot acabant, abans que ens arribi la mort, amb qualsevol vestigi de vida. Certament que el món sanitari ha evolucionat molt i bé. Els protocols i sistemes de cures pal·liatives i de sedació disminueixen patiments inhumans en les darreres etapes de la nostra subsistència i faciliten sovint això que se’n diu una mort digna. Un concepte aquest, però, que va poc més enllà de ser una metàfora. Morir resulta tan inevitable com incomprensible. Difícil trobar-hi connotacions de grandesa o de dignitat.

Resultat d'imatges de eutanasia

Hem aconseguit per terme mitjà un nivell de benestar i de control de les malalties que ens permeten viure molts més anys. La vida s’ha allargat per la majoria de les persones de manera brutal. Només fa cents anys, que era estrany superar la cinquantena, quan ara molts dels nostres mares i mares s’acosten al segle de vida. La medicina resulta a dia d’avui capaç de fer front a gran quantitat d’elements patògens i assegurar-nos una llarga estada en aquest món. La paradoxa, és que la qualitat de vida o fins i tot la consciència que tenim d’ella pot ser escassa o fins i tot purament vegetativa. Algunes persones, a més, se les pot fer sobreviure, però a costa de patiments infinits i insondables i de experimentar una degradació de les funcions i possibilitats vitals que resulten extraordinàriament humiliants. Arribats en aquest punt, morir hauria de ser un dret igual que ho és el viure. S’hauria d’acceptar una certa capacitat de decisió sobre el trànsit final, podent establir un testament vital quan encara tenim capacitat de fer-ho per tal de, si ho volem, poder estalviar i estalviar-nos tant sofriment inútil i tanta vexació terminal que resulta sobrera. Certament no es fàcil encarar la mort, ni tan sols pensar-hi, però no fer-ho pot resultar encara molt pitjor.

Certament que regular l’eutanàsia requereix de molta cura, establint protocols, mecanismes de control, múltiples mesures de seguretat i garanties de que no se’n pugui fer cap ús més enllà de la voluntat que expressi el malalt i de la funció per a la que aquesta qüestió està pensada. Aquesta regulació i la desaparició dels tipus penals sobre les pràctiques substitutòries que hi ha actualment, requereix segur de debat públic i del pronunciament dels especialistes. Però, una vegada més, aquells que creuen tenir l’exclusiva sobre les nocions de vida i de mort, pretenen imposar la seva visió al conjunt. Al cap i a la fi, estem parlant de coses que tenen a veure amb opcions ben personals, fetes de forma voluntària, que no haurien de pretendre que fossin assumides per tothom. La meva noció de “mort digna” no cal que sigui compartida per altra gent, el que si que hauria de ser és respectada. Les concepcions religiosos massa sovint pretenen fer extensiu a tothom, una visió i unes pretensions que s’haurien de quedar a l’àmbit del que és personal, particular. Que cadascú doni la transcendència que vulgui al fet de viure i de morir. Em temo, però, que continuen essent vigents els coneguts versos del poeta Gil de Biedma: Envellir, morir, és l’únic argument de l’obra.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s