Desconcert

L’1 d’octubre no hi havia res per celebrar. Per part de ningú. Ara fa un any es va escenificar el major fracàs de la política i de les institucions d’aquest país que es recorda i es recordarà en molts anys. Els líders van utilitzar la bona fe de la ciutadania abonant una insurrecció cívica per tal d’obtenir unes imatges cobejades de policies amb porres contra persones i urnes. Per més mística que s’hi vulgui posar, no va servir de gran cosa més enllà d’una performance en el que certament la policia hi va fer el paper més ranci i cutre, però que fotia enlaire les institucions catalanes i el principi de legalitat. Però era evident, que per més que es parlés d’un hipotètic mandat, no havia estat més que una de les moltes performances que constitueixen El Procés, però amb difícil rectificació. Vindria després la frustració, perquè com s’ha evidenciat no hi havia res més que paraules. No hi ha hagut mai cap pla ni cap projecte més que el subsistir fent fugides endavant. Només un exercici continuat de llenguatge impostat sense continguts ni itineraris. Resultat ben pobre. Es dividia de manera brutal la societat catalana i alhora es forçaven processos judicials que han portat a gent a la presó. Trist balanç.

Sense direcció ni estratègia, tampoc l’independentisme en el seu conjunt tenia objectius polítics a reivindicar aquest 1 d’octubre més enllà de l’alliberament dels que estan en una molt llarga presó preventiva. Amb la gent confosa i desnortada per tant temps de confrontació oberta entre les famílies del moviment i amb un cada vegada més evident desacord ventre paraules i fets, quin sentit tenia treure la gent al carrer? En qualsevol país i circumstància quan la població mobilitzada percep que els qui els haurien de liderar no els diuen tota la veritat o bé desapareixen, els més radicals i donats a la violència acaben per encapçalar i dirigir el moviment. Què es pensaven? Massa temps parlant d’estructures d’Estat, de construir República i de que tot plegat era una victòria inapel·lable, punxar el globus no té una sortida fàcil i probablement poc honrosa. Els que volen rectificar les vel·leïtats del unilateralisme, no gosen, no s’atreveixen a dir obertament que rectifiquen perquè es van equivocar –cosa que els honoraria-, perquè en aquesta subhasta continuada de radicalitat, passarien per “traïdors”. I els altres, únicament van tirant, esperant que a base d’allargar la fal·làcia, tard o d’hora es pugui culpar a algú altra del fracàs. Mentrestant, s’agita la insurrecció des del Govern, però després quan aquesta els desborda se’ls ha de fer repartir llenya als Mossos d’Esquadra, tard i malament, com justament la policia va fer ara fa un any. Per no ofendre, no faré paral·lelismes històrics sobre l’intent gairebé reeixit d’assaltar el Parlament per part dels CDR, però és una vergonya que aquest país i el moviment independentista haurà d’arrossegar durant molt temps. O es que potser se’ls escapa el sentit simbòlic, profund, d’una cosa com aquesta?

No es pot ser agitador i governant alhora. No es pot exercir de revolucionari i paral·lelament mantenir la normalitat política. Si es té cap mínim sentit de la responsabilitat o bé de la decència, no es poden crear, sostenir i impulsar a que actuïn les “forces d’assalt” processistes i mantenir l’ordre públic i protegir les institucions. Com tampoc es pot evitar que els hiperventilats, ara sí que sembla que conscients de l’engany, s’acabin per regirar contra aquells que els han sobiranament enredat. No puc evitar reproduir unes paraules que, pronunciades pel President Torra, passaran a la història d’aquest país, pel nivell de qui les pronuncia, pel seu significat i per la seva  estultícia-: “El meu agraïment és a tots vosaltres; a tots els trabucaires, als castellers, als dansaires, a vosaltres amics dels CDR, que apreteu i que feu bé d’apretar”. I certament, van “apretar”.