La lleugeresa de la política

 Malgrat les seves estridències, la política ha deixat d’ocupar un lloc central, de tenir un paper decisiu en relació a les qüestions més importants que ens afecten. Tot el que té una certa transcendència passa al marge i fora de l’abast del poder polític. Aquesta ja només s’ocupa de “deus menors”. Les crisis econòmiques, els problemes financers, la manca de treball, la desigualtat creixent, la pobresa ignominiosa, l’escalfament global, la sostenibilitat mediambiental, el creixement demogràfic…. Són qüestions majors, grans temes sobre les que els polítics expressen algunes idees al respecte, però tot seguit manifesten la impossibilitat d’intervenir-hi. S’hi posa de manifest una certa preocupació compartida pels ciutadans, però s’exhibeix la frustració de la incapacitat d’acció. Tot es remet a tendències generals incontrolades i incontrolables, a efectes col·laterals no desitjats del lliure mercat que ja s’acabaran per corregir de manera espontània, a imponderables de la societat oberta. L’economia té la seva lògica i la política no està concebuda segons la doctrina dominant com l’àmbit que l’hagi de redirigir al servei de les persones; és una variable independent. El poder polític, les seves institucions, no són més que una ombra del que havien estat quan es van anar configurant els Estats-nació a partir del segle XVIII. El temps mundial del mercat ha entrat en conflicte amb el temps polític de les democràcies, escriu el politòleg Daniel Innerarity

Un cop trencats els equilibris entre capital i treball, un cop superats de manera unilateral els consensos que van fer possible el model de l’Estat de benestar, les classes dominants han destrossat els fonaments de la societat burgesa de manera molt més ràpida i contundent que qualsevol revolució protagonitzada pels treballadors organitzats. Més enllà del predomini de l’esperit més radical del lucre, la societat i el seu futur han perdut qualsevol indici o simulacre de timó, de direcció, que no sigui la dinàmica d’un mercat que pot ser-ho tot, menys lliure. Un capitalisme extrem, sense espai per a la compassió o la clemència, ha condemnat a la política a ser un àmbit de frustració i de repulsió, en què el triomf del discurs antipolític es va tornant cada vegada més accentuat, tant des de la dreta populista com des de l’esquerra indignada. La crisi econòmica ha evidenciat que l’Estat actual era com el rei sense camisa de la faula, un instrument feble i incapacitat per respondre a les necessitats ingents que s’han posat de manifest. La seva debilitat és conceptual, però sobretot de disponibilitat de recursos, després d’haver afeblit els ingressos fiscals durant dècades, en què el capital i especialment les grans corporacions s’han rebel·lat contra la tributació, la qual s’ha restringit a treballadors i classes mitjanes. D’aquesta manera, entre la frustració que porta a la indiferència política de gran part de la ciutadania i el predomini del discurs postpolític en què no hi ha lloc per a les ideologies, això és per a l’expressió de diferents projectes de societat; hem entrat en l’àmbit de la postdemocràcia, on aquest sistema ha perdut una part de les condicions que li donaven sentit i la justificaven. El concepte de sobirania política s’ha diluït, ja que seria discutible si això és el que ara s’exerceix en les eleccions. Hi ha poders més enllà del sistema polític que si tenen vies per actuar de manera sobirana, decisiva. Mai la política com a activitat havia gaudit de tan baixa consideració i mai havia estat mancada tant de mecanismes efectius d’intervenció. Tot és com molt demodé, més enllà de la realitat, com un teatret de províncies on els actors continuen actuant perquè no poden fer una altra cosa.