S’acaba d’aprovar entre els Estats Units, diversos països americans i nombrosos d’asiàtics el TTP, sigles del nom anglès de l’Acord d’Associació Transpacífic, o el que és el mateix, un tractat de lliure comerç que afecta al 40% de l’economia mundial. Es tracta de forçar una desregulació econòmica i comercial radical dels països afectats que faci possible el lliure desplaçament de capitals i de mercaderies –que no de persones- entre aquests territoris, sense que els governs respectius puguin establir cap restricció en defensa dels interessos de la ciutadania. És més, l’acord estableix la primacia dels interessos privats –és a dir de les corporacions- per damunt de qualsevol prerrogativa pública, podent aquestes exigir satisfaccions econòmiques governamentals quan creguin que les seves decisions els hagin perjudicat. El triomf definitiu, absolut del Mercat, de l’afany de lucre sobre qualsevol considerant col·lectiu o de protecció del bé comú. Si la desregulació econòmica dels anys noranta ens va portar a una globalització econòmica que va comportar el desplaçament de la producció, de la indústria i dels serveis, cap els paradisos de la mà d’obra barata, desindustrialitzant i precaritzant la mà d’obra d’allà i d’aquí fins a límits insospitats, que han generat una desigualtat de la població insuportable, fins arribar que un 1% de la població ostenti el 50% de la riquesa; ara es tracta de portar tot això a l’extrem, argüint uns efectes de dinamització econòmica de 200.000 milions de dòlars, els quals no cal dir que no serà una riquesa col·lectiva sinó que aniran a parar a uns pocs comptes de resultats.
El TTP, negociat durant anys de forma absolutament secreta i amb clàusules que no coneix gairebé ningú, és encara pendent de ratificar pels parlaments nacionals dels països signants, els quals no cal dubtar que ho faran tot incorrent en la paradoxa de practicar-se un autèntic harakiri en la seva sobirania nacional i en la seva capacitat justament de prendre decisions polítiques en relació a l’economia. Els efectes socials benefactors d’aquest acord són tan dubtosos, que fins i tot s’hi ha manifestat en contra una molt moderada candidata presidencial com Hillary Clinton, la qual no veu com aquesta desregulació pot afectar positivament els salaris, ni com crearà ocupació. Justament aquest és el quid de la qüestió. Es provocarà encara més desplaçament de l’activitat industrial i de serveis cap als paradisos de la mà d’obra barata, amb els efectes evidents de més atur, més precarietat laboral, més salaris ridículs i més fiscalitat creativa per a unes corporacions que ja no estan radicades ni tenen obligacions enlloc i que els afeblits estats no disposen de cap element de pressió per fer-les complir amb un mínim d’exigències tributàries. Enriquiment a gran escala d’uns pocs i molt empobriment col·lectiu, aquesta en serà la tendència clarament reforçada. Els governs condemnen a una part creixent dels seus ciutadans a ser irrellevants i prescindibles, mentre veuen disminuir els ingressos públics per poder fer polítiques socials dignes d’aquest nom.
Aquest acord transpacífic, és la primera píndola i no la més important d’aquest aposta liquidadora d’alguna cosa que s’assembli a una societat per part del capitalisme actual. El que ve, encara amb més secretisme, és el TTIP, un acord de liberalització econòmica radical entre els Estats Units i Europa, que situarà els sistema d’equilibris i seguretats del model social europeu en una mera referència històrica. Tant distrets en discussions sobre el què és urgent, no hauríem de perdre de vista i centrar-nos en el què és important. I això ho és, i molt.
Josep Burgaya 