No tot devia estar tan controlat des del punt de vista tecnològic, ja que sembla que en injectar tanta pressió al subsòl, els nombrosos moviments sísmics que van acabar per espantar els desconfiats pobladors de la zona alguna cosa hi tenien a veure. Si ja de per si resulta dubtós que s’autoritzi a realitzar experiments d’aquestes característiques amb els riscos que comporten, la cosa esdevé insostenible quan s’evidencia que a l’empresa que ho fa se li signa un contracte on no només se li garanteix la inversió que hi realitzi, sinó el manteniment de les expectatives de negoci reals o fictícies que s’havia creat. Amb una pressa desacostumada i gairebé amb nocturnitat l’Estat ha pagat gairebé 1.350 milions d’euros d’un sol cop, tot demostrant que a determinats nivells el millor negoci pot ser el fracàs, especialment quan el fiador de tot plegat és l’Estat, el qual converteix en pagadors els consumidors, tot incorporant-ho a la factura energètica dels propers trenta anys. Segons l’Associació de Consumidors i Usuaris, els cost total acabarà essent de 4.371 milions. La resposta tan ràpida i eficient de l’Estat en relació amb les empreses que dominen el món dels combustibles fòssils contrasta, si més no, amb l’actitud tinguda amb aquelles empreses o particulars que, justament induïts en el seu moment pel govern, havien invertit en projectes d’energies renovables que una vegada retirada la prima establerta s’han vist abocats a la fallida.

A les darreres dècades s’ha desenvolupat una versió del capitalisme que, com a la sèrie Up&Down, té a baix un espai de joc comú amb agents econòmics en competència, que arrisquen i expressen la seva capacitat i talent per sobreviure i accedir als beneficis, mentre que a dalt hi ha un espai VIP en el qual les regles són unes altres, de fet un escenari sense normes on el que preval és la dimensió i la capacitat per convertir-se alhora en jugador i àrbitre d’un joc que ha deixat de ser tal. El guany és immens i garantit, ja que els poders públics obvien la seva funció reguladora i es converteixen en mers defensors d’interessos particulars. El sistema de portes giratòries ja acabarà recompensant els gestors adequadament dòcils. Es podrà retreure al Partit Popular que ha anat molt de pressa a pagar a ACS i a no discutir l’import que formula l’empresa, però el cert és que aquest contracte draconià el va signar el ministre Sebastián del govern de Rodríguez Zapatero. Exemple de com funcionen les elits extractives i el capitalisme de classe preferent que manté relacions de promiscuïtat notòries amb el poder polític. Ja fa temps que els rics de veritat s’han rebel·lat i consideren que competir en igualtat de condicions o bé pagar impostos és cosa de pobres. Mentrestant, a la llotja del Bernabéu, Florentino Pérez continuarà fent d’amfitrió de la plètora d’oligarques i dels seus modestos i humils servidors.

03/01/15  – PROFESSOR UNIVERSITARI I ASSAGISTA – JOSEP BURGAYA